The Last one

El somni del B va agafar forma en un dia intempestiu. A les entranyes de la Metropolis catalana es trobava un infern. L’estadi del Montcada. El dia tampoc va acompanyar massa. Era encara un d’aquells capvespres d’hivern on el fred es notava si no s’estava enmig d’una batalla. El rival, més por prèvia que real, havia de ser l’Ítaca de Saborrit. I vaja si ho va ser. La prèvia del partit obria un somni entre la xarxa de xarxes, entre la triple w més famosa del planeta. I l’equip va golejar. Un dels motius que em va empènyer a donar constància aquest somni i no deixar-ho en la broma de la setmana va ser l’olor a il·lusió que es respirava en el calentet i modern vestuari montcadès. Allà es veia el caldo de cultiu, el xup-xup que es necessita per forjar coses grans.

Des de llavors, el somni ha estat present dins de cadascú de nosaltres malgrat que a vegades, com el dia de l’Empenta o el dia del Cabrils, els resultats fessin que, momentàniament, alguns baixessin el cap. Tot i això, l’equip ha lluitat fins l’últim moment per aconseguir la segona plaça. Aquesta ha estat inaccessible, però el somni ha servit per convertir l’equip en una llegenda i, els seus jugadors, en mites. Mites del somni del B, un humil projecte fet des del cor i pel cor que aquest diumenge arriba a la seva fi amb el tancament oficial de la temporada. Enrere queden petits detalls dins una gran temporada que fan enorme cadascun dels jugadors que han pres part en aquest objectiu comú.

Les escridassades de Zipi i el tranquil (sic) Zape, la xerinola i crítica constant des dels companys de la banqueta, les cagades en el món mundial de l’Almirall quan fallava tres de les cinc ocasions que tenia per partit, les culleres fracassades de burgull, la fragilitat d’en Cristalls, la seguretat defensiva de Cristian Panucci, Llongueras, Diegol, Alex –bé, l’Alex menys-, i Garrido, la maduresa del Mariscal, el braçalet en mans de Riera, la regularitat de Joé (sempre ha jugat al mateix ritme), les trallades de Lost-Fer, el gol que mai va ser-ho de Joan David etzètera Llarc, el providencial mitja punta d’Aquí d’Allà, la classe en els entrenaments de Turu i Enric, el cosí d’en Garrido, les aturades de cervell de l’Andreu, el toc de pilota del porter Marc, el tatuatge del cosí d’en Garrido, l’aportació emocional d’en Mas als entrenaments, la no presència de Santi Flores júnior al llarg de la temporada, la perilla del cosí d’en garrido, l’actuació d’en Tristany a Oasis, la sensibilitat d’en veu de pitu i, sobretot... la darrera temporada en actiu de Mikiarra. Per fi. Si em deixo algú, disculpeu-me, però he dit 23 jugadors! No espereu que m’enrecordi de tots.

El somni arriba a la seva fi. Però no només el somni, sinó també el B. Continuarà existint l’amateur B com a equip de futbol de la tercera territorial, però se’n van els dos artífex que han fet que el B fos tant especial. Puig i Sabu. Sabu i Puig. L’un per l’altre i tots morts. Gràcies a ells el primer que s’ha aconseguit és que els que arribávem a l’amateur B ens sentíssim com a l’equip on hem estat sempre. Van posar per sobre de tot l’amistat i, després, el futbol. I gràcies a això s’han viscut sopars memorables (com el canvi d’època al Pintxao amb la renovació de la capitania, el sopar a Can Quadrado o l’escapada a Salou) i l’equip ha estat una pinya. Una pinya durant, com a mínim, els cinc anys que la generació del 84 ha estat en l’amateur B. D’abans i de després, no som els que haurem de parlar-ne.

Gràcies a tots per fer-nos gaudir i viure la lliga amb neguit diumenge rere diumenge. El somni, en part, s’ha complert.

Sort.

Cronicad'or penja la ploma.

Saborit en antena: acomiadament i 1x1 del Bessons de ferro

Bé nois, la temporada ha acabat i és l'hora de recopilar, reflexionar i analitzar. Us deixo la carta d'adéu del tècnic Saborit i el seu 1x1 de cadascú de vosaltres. Perdó, de nosaltres. El personal acomiadament i anàlisis de temporada de Cronicad'or el tindreu la setmana vinent per no restar trascendència ni robar un xic de protagonisme a un pilar del somni, el tècnic de tots que mereix el seu moment. I el seu moment és aquest.

Carta d'acomiadament:

Bé nanos, suposo que dimarts ja tindré la confirmació de Salou previst per aquest cap de setmana. Recordeu marxem divendres, tornem diumenge i val 45€. Si podeu aneu confirmant la gent que veniu per dir-li a en Santi, ok?
També aprofitaré per dir-vos que l'any que ve, igual que en Puchi, no seguiré com a entrenador. Degut a motius personals i ètics fan que no continuï.
M'agradaria valorar la temporada. Crec que ha estat força bona, no m'esperava que a falta de 2 jornades encara tinguessim aspiracions de jugar la promoció d'ascens. Realment ha estat una grata sorpresa.
A la pre-temporada en Puchi i jo pensàvem que seria una temporada de transició, hi havia molta gent jove que jugava per primera vegada com a amateur i creiem que els hi costaria adaptar-se a jugar amb gent que porta anys a tercera.
Valoro molt positivament la integració que hi hagut dels jugadors nous amb els que fa anys que hi són, la força dels joves juntament amb l'experiència dels veterans ha fet que formessim un equip molt compensat on tothom ha aportat el seu granet de sorra per tirar endavant un grup que, històricament, mai ningú dóna un duro per nosaltres.
Crec que si haguessim cregut més en les nostres possibilitats ara estaríem parlant de la consecució d'una fita inimaginable per l'amateur B. M'hagués agradat veure la cara de més d'un del club si haguessim aconseguit la segona plaça...
A títol personal, vull agrair a tota la plantilla per tornar-me a fer sentir, dins el futbol, que aquest any es lluités per alguna cosa més que no fos superar al Liverpool a la classificació (els veterans ja saben de que parlo). He viscut com mai l'emoció dels partits, tant les victòries com les derrotes, poder arribar a casa després d'un partit guanyat amb la sensació de la feina ben feta ha estat molt gratificant, o al contrari, després d'una derrota no tenir ganes de parlar amb ningú, menjant-me el tarro tot el dia.
Agraeixo també la implicació de tothom, des dels jugadors del B com dels ex B, aquests sobretot pel seu recolzament en els partits. Esmentació en especial a en Salva, sense ell no estaria escrivint aquí, és i serà el gran pilar de l'equip, és el que creia més en nosaltres i gràcies a la famosa frase "Pit i cullons" aquest grup ha reaccionat per adonar-se que si es vol, es pot.
Espero que aquest any la gent hagi disfrutat com he disfrutat jo, sobretot vull fer enfasi a la gran assistència als entrenos, peça clau perquè hagi hagut l'ambició de jugar cada diumenge per mèrits propis.
Bé no m'enrotllo més, finalment només dir que, sincerament, gràcies a tots per aquests anys com a entrenador vostre, he intentat fer el que he pogut el millor possible, que tothom tingués minuts, que hi hagués bon rotllo a l'equip i que si us he fallat en alguna cosa us demano perdó.

Josep Saborit

L'1x1 de Borrit del final de temporada

Andreu: Compromès. És un tio que quan juga motivat dóna el millor de si, demostrant que té carácter per ser un bon líder pel grup. Per ser el seu primer any ha demostrat una gran implicació amb l’equip, excepte a finals d’any que escoltava a qui no havia d’escoltar i el portava pel mal camí. Vaig estar punt de prescindir d’ell, però després va recapacitar per ser un dels artífexs del somni del B. Gran persona encara que vulgui fer-se el dur.

Millor partit: Juventus 4 – Teià 1

Marc Hernandez: Oportú. Crec que he estat una mica injust amb ell en algun partit, però m’ha demostrat que en els moments que ens feia més falta ha estat amb l’equip jugant amb gran sol.lidesa. Si no tingués tantes festes i sopars tothom creuria més amb les seves possibilitats.

Millor partit: Llavaneres 2 – Juventus 4

Albert Perez “Llongueras”: Sorprenent. Ha estat el gran descobriment de la temporada. Sincerament ha estat magnífic en qualsevol lloc de la defensa. Ha lluitat, ha treballat, s’ha sacrificat per l’equip… Ha estat un luxe tenir-lo en l’equip. Segon jugador amb més minuts.

Millor partit: Juventus 4 – La Salle 2

Diego “Diegol”: Sòl.lid. Crec que ell és el primer sorprès amb els minuts que ha tingut aquest any (potser és l’any que ha jugat més en la seva vida esportiva). Ha fet una gran parella de centrals amb en Jordi Vivas, gran compenetració entre ells, semblava que portessin temps jugant junts. Només li demano una mica més de sacrifici en els entrenos.

Millor partit: Sta. Maria Montcada 1 – Juventus 4

Jordi Vivas “Mariscal”: Líder. Gran temporada del Mariscal, ha estat el verdader líder de la defensa, manant, distribuint, implicant-se en l’equip (aquest any crec que no s’ha borrat en cap partit). Contundent i expeditiu en molts cops, cal agrair-li l’esforç de jugar amb molèsties a l’abductor els últims partits de lliga. El seu punt negre són les expulsions (4), les targetes grogues (16) i les cames dels companys (sobretot l’Eric) en els entrenos. Tercer jugador amb més minuts.

Millor partit: Juventus 3 – At. Montgat 1

Alex: Complidor. És el jugador més obedient del grup, sempre fa el que li manes, cosa important en moments de desgavell en l’equip. No és molt habilidós amb la pilota als peus, però destaca pel seu joc aeri. Les lesions l’han fastiguejat una mica, però sempre que ha sortit a jugar a complert. Gran persona.

Millor partit: St. Fost 0 – Juventus 2

Cristian “Cannavaro”: Sacrificat. Va començar la temporada fluixet, però l’ha acabat a un gran nivell. Destacar que ha jugat la majoria de partits per l’esquerra que no és la seva cama. Si té més confiança en si mateix pot ser un gran defensa, ja que qualitats les té.

Millor partit: Empenta 1 – Juventus 1

Garrido “Garri”: Lluitador. Després d’estar la primera volta pràcticament sense jugar gràcies al “sr. Eduardo”, el vàrem recuperar pel futbol, fent una gran segona volta amb nosaltres fins que trobà l’amor… La seva gran capacitat de lluita en cada partit fa que les seves accions siguin més espectaculars del que semblen. Gran marcador.

Millor partit: Juventus 4 – Teià 1

Joan David Lluís Llach Llarg de Banyoles Plà de l’Estany: Espectacular. Cada any em sorprèn més, no té sostre, ha estat el jugador que ha fet sentir més oooooh entre el públic. Gran capacitat de lluita a pesar del seu físic. Jugador a qui han comès més faltes sobre ell i el que s’ha endut els cops més forts, deixant-lo quasi bé sense sang. Aquest any només li ha faltat el gol (llàstima que marxo sense veure’l marcar), sincerament se’l mereixia, però el destí no ha volgut que entrés la pilota.

Millor partit: Juventus 7 – St. Fost 0

Xevi Riera: L’experiència. Aquest any ha estat la referència al mig del camp. Gran recuperador de pilotes, tallant l’ofensiva del contrari quan feia falta (fos com fos). Gran capità durant la primera volta, cedint els gal.lons a en Miki a la segona. Especialista en penals, cosa que l’ha fet destapar-se com a golejador inesperat.

Millor partit: La Salle 2 – Juventus 4

Miki “Mikinho”: L’home Tranquil. Aquest any no ha tingut tants minuts degut a les lesions, però quan ha jugat ha respòs sempre amb entrega i cervell. Ha estat aquests últims anys l’home de confiança dins el camp i en els entrenaments, cosa que li agraeixo perquè hi ha moments que ho necesitava. Segons ell, es retira, i ho va dir en l’últim moment, un cop va arribar al vestuari de l’últim partit de lliga , sempre discret, no volia que ningú ho sabés, només ell, un perfecte “senyor”. Pot ser un bon relleu a la banqueta si seguéis els seus principis i no es deixa influenciar per l’arcaica manera de fer d’alguns directius.

Millor partit: Juventus 3 – Premianense 0

Santi: Desafortunat. Aquest any que havíem pensat que la banda dreta seria seva, les estranyes lesions que ha tingut l’han matxacat. És una llàstima que per culpa d’això no hagi pogut demostrar als més joves la gran temporada com a central que va fer l’any passat.

Millor partit: Aguila 1 – Juventus 0

Jordi “veu de pitu” Sacri: Elegant. Bona temporada d’un tio amb caràcter difícil, mai sap com reaccionarà a una crítica o a un elogi. Ha demostrat que té un toc magnífic, que mima la pilota, però en alguns moments li ha faltat el punt de sang per reivindicar-se com a gran futbolista que és. La capitania (que ell reclama) s’aconsegueix treballant i lluitant pel bé de l’equip.

Millor partit: La salle 2 – Juventus 4

Ferran Vivas “Fer-run”: Revolucionat. És el jugador que surt amb més ganes al camp, sempre vol fer de tot i al màxim (i això és bo), però de vegades el seu ímpetu li juga males passades. Home amb gran vocació ofensiva (té el récord de xuts a porta en tota la història del B) ha estat un complement perfecte en l’enllaç amb la davantera.

Millor partit: Cabrils 1 – Juventus 1

Joel: La classe. És un dels jugadors amb més classe i toc que he tingut mai, però sempre li recriminaré la seva falta d’entrega. Un tio amb el seu joc s’hauria de fer notar més, s’hauria de menjar al contrari, jo ja li dic, però sembla que ell això no ho vegi.

Millor partit: Teià 0 – Juventus 2

Artur “Turu”: Màgic. El xaval fa maravelles amb l’esquerra, és un artista amb la pilota als peus, és dels jugadors més tècnics que he vist. M’agrada més en Turu d’ara que quan el vaig conèixer fa uns anys, ara està centrat i és una persona que inspira confianza. Vaig apostar per ell a principis de temporada i no m’ha fallat.

Millor partit: Juventus 3 – Montgat 1

Enric: Generós. Cada partit seu és una incògnita, si té confiança pot fer un gran partit, però si està desanimat s’ofusca i no el veiem per res. No sé d’on treu que els entrenadors li tenim mania, al contrari, sempre hem confiat amb ell i pensem que és un dels jugadors més generosos de l’equip. Llàstima el seu punt dèbil: les costelles.

Millor partit: Empenta 1 – Juventus 1

Joan “d’aquí” Dellà: Polivalent. Va venir començada la lliga, però m’ha demostrat que és pot comptar amb ell. Ha jugat bé en tots els llocs del camp que ha jugat: mitjapunta, punta, interior dret, lateral dret… només li ha faltat fer de porter i això que ho ha estat tota la vida! Gran persona.

Millor partit: At. Masnou 1 – Juventus 0

Albert “Yaya” Sola “Cristalls”: Explosiu. Mentre l’ha deixat jugar el seu cos d’avi ha estat sempre dels millors del partit, és una llàstima que hagi patit tantes lesions rares. Aquest any la posició d’interior dret ha estat gafada. És un crack en l’u contra u, però sempre que ell vulgui. Hauria de parlar menys i treballar més en els entrenos.

Millor partit: Sta. Maria Montcada 1 – Juventus 4

Eric “Monu”: Desequilibrant. És el jugador amb més minuts de l’equip i no s’ha perdut cap partit. La banda esquerra ha sigut totalment seva, gràcies a les seves carreres per la banda ha desequilibrat com a volgut als contraris. El seu punt dèbil és que li costa baixar a defensar, per això he estat tan a sobre d’ell. Sincerament ha fet una gran temporada on a més de donar assistències s’ha convertit en el segon màxim golejador amb 9 gols. Llàstima que sigui tan pallasset…

Millor partit: Juventus 2 – Aguila 1

Marc Mayola “Almirall”: Guanyador. Ojo al dato: 33 gols en 18 partits!

Peça clau en l’esperit del B. Simbolitza la passió d’un jugador per assolir el seu objectiu: Guanyar o guanyar. Sense ell el sentiment del B no seria el mateix. Tot i que pot ser un pèl “follonero”, gràcies a la seva força de voluntat hem pogut tirar endavant molts partits que estaven coll amunt.

Gran persona amb una forta personalitat.

Millor partit: Juventus 7 – St. Fost 0

Puchi: Amic. Sense ell no sé que hauria fet. Aquests anys he tingut la gran sort de compartir l’experiència del B amb ell i estic orgullós de considerar-me amic seu. El millor d’ell és que té una manera de pensar molt semblant a la meva, per això ens hem compenetrat tant bé. La nostra filosofia de voler guanyar sempre, fos com fos, ha fet que coincidissim en molts aspectes, tot i que, de vegades, això ens ha pogut suposar algun problema.

Ha estat un honor estar tot aquest temps amb ell perquè gràcies a ell he après moltes coses que m’han ajudat a poder tirar endavant el B. Com a jugador és un monstre. Un tio que amb 43 anys juga com ell és digne d’admiració. Aquest any en 170 minuts 2 gols!!! Què més se li pot demanar?

Millor partit: St. Fost 0 – Juventus 2

Salva “Cronicad’or”: el cervell. Tot i no debutar aquesta temporada al camp, també ha estat una peça clau en l’equip. Sense les seves sensacionals cròniques dels partits, sense els seus videos d’ànim, sense el seu recolzament des de la grada no s’hagués produït aquest fenòmen anomenat “SomnidelB”. Això quedarà pels annals de la història de tots els amateurs B del món com a una lluita per la supervivència d’un grup que ningú creia en ells i que ha passat la mà per la cara a tots els hipòcrites que han anat tocant els cullons durant les últimes temporades per mirar de que ens rendissim i tiressim la tovallola. Per això, puc dir, ben alt i ben fort: QUE ES FOTIN!!!

Millor partit: Empenta 1-1 Juventus (semblava que juguéssim a casa)

Sincerament Salva, em trec el barret davant davant teu per tot el que has fet i ha significat per nosaltres i, espero per tú i pels excompanys que estan a l’A, pogueu assolir la permanència a Segona tan desitjada pels “cabezas pensantes”.

Una abraçada a tothom

Josep Saborit

Orgullós entrenador de l’amateur B del Juventus AC

-------------------------------------------------------------------

Gràcies a tu, Sabu.

(Aquesta setmana la música no és altre que les rialles vostres d'ahir mentre entrenaveu)

Dilluns de sang (Maig del 68)

La millor cançó possible per sonar de fons en aquest partit.

Dilluns va ser l’avantsala de la commemoració ,avui dia 6, del 40è aniversari del dilluns de sang del maig del 68. Aquella revolució social francesa iniciada pels estudiants que van fer front a la repressió policial i, acte seguit, la dels treballadors per reclamar millores de les seves condicions. Va ser una bufetada a l’estructura centralista, al domini burocràtic, l’extinta societat i un pas d’altra banda cap a la llibertat sexual que ha permès, entre d’altres coses, que avui alguns com l’almirall puguin gaudir amb les seves maneres de fer. Per tant no és estrany que en una data tan assenyalada, dilluns 5 de maig d’entrenament, l’amater B aconseguís una victòria després d’una revolució similar salvant les distàncies.

L’absència de Borrit en els primers compassos de l’entrenament va propiciar els primers alçaments de veu per part dels estudiants del B. Volien partit contra l’A. Malgrat sortir escaldats l’últim cop en la presentació dels equips del club. Zape, sublevat, acceptava que els alumnes del professor mikirrodiané sortissin als carrers de París per fer front a la repressió de l’estat. Estaven cansats de veure com les llums de Xalant’s Park s’apaga quan ells no han acabat l’entrenament. Així, després d’un escalfament pels dos conjunts, començava un partit per les urgències. L’A per saber el que és guanyar després de tant temps. El B per sumar tres punts importants per la lliga. I van començar forts els del B.

El primer en avançar-se va ser l’equip de Puxi. Va fer jugar l’extrem veloç Mas, un jugador que no té fitxa i que de gran volea feia el 0-1. El gol era com un gerro d’aigua freda pels homes de Eduhardo, que encara no sabien que feia una defensa amb Al Hammed de lateral esquerra, Semili a la dreta i Martín de titular. Els primers minuts van ser de clar domini dels de Zape, que creaven perill amb un Tururu irreconeixible que es movia més del que havia fet en tota la temporada. Les males llengües diuen que vol tornar a les mans del seu descobridor i mentor, Edu. Va ser l’obrellaunes qui va fer el 0-2, tot i que el gol arribaria després que Martín reclamés fora de joc quan tenia a Turu per davant seu mirant-lo. El davanter va xocar la mà alçada del central i va demostrar-li a Burru com es fa una vaselina en cullera. Poc després, Burguell ho intentaria, però tots, inclosos els que ahir no estaven en la bombonera de Xalant’s Park, saben que va passar amb la seva vaselina.

El dilluns de sang per l’A va continuar amb el tercer gol de la nit. Borrit ja estava allà, indignat per la revolució i les trinxeres muntades. Volia marxar, però en saber el resultat, volia restar al final de l’encontre. Triple H Rimblas va intentar regatejar dins l’àrea... però no la del rival, sinó la seva. I Andreu li va pispar l’esfèrica, li va dir A(n)d(r)éu i va donar un gol en safata a l’Almirall mermat físicament perquè fes el tercer. El jugador, havent fet el gol, es va retirar després de veure que a galopades, ahir, no podia ni amb Martín. Els isquio no perdonen. A l’altre banda, un policia com Silvaine va decidir retirar-se en estar en contra del seu cap. Va marxar amb tres patades antològiques contra la valla. La tercera va ser de traca i mocador davant els ulls de nostre senyor totpoderós Graupèré.

Les forces armades de De Gaulle

La resposta, tot i els problemes interns, va ser fulminant. Durant el dilluns de sang va haver-hi centenars de policies ferits, però encara va haver més manifestants arrestats. I així va començar amb el primer xut de Ferran Corbe entre els tres pals en setmanes que significava el 3-1. La remuntada era possible i més amb Mikiarra cobrint a Eric. Un traïdor com molts dels que va haver-hi. Poc després, Gerard el fisio engaltava un dispar que anava a tota l’esquadra. I van començar els plors. Zape, tant ple de goig minuts abans, començava amb les excuses. Joan d’Aquí d’allà, mitja punta nat durant tota la temporada, tornava a ser ‘porter’ per justificar una situació que ja coneix l’equip: només saben guanyar si pateixen. I més quan els ‘porters’ van demostrar tenir més qualitat que alguns jugadors de camp. Deixant de banda els deliris de Zape, en un córner arribava el tercer per part de l’A, la jerarquia A-B semblava començar a equilibrar-se.

I va arribar el tripijoc de Zape. Va començar a cridar de punta a punta si acabàvem ja el partit tal i com havia demanat Hardo, que volia deu minuts per posar a to la policia nacional francesa de cara un mes de maig que encara seria prou dur fins que el terrosset de sucre de la revolució es diluís amb les millores de treball i salari que es van aconseguir fa 40 anys. I mentres es discutia sobre això, el B sacava un córner que va agafar tothom desprevingut. El porter d’allà tornava a ser mitja punta i rematava sol una pilota que, a sobre, lesionava al porter de l’A quan aquest marxava cap el vestuari pensant que s’havia acabat el partit. 4-3 i victòria del B. I tots contents. El B perquè agafa moral pel partit amb el Premianense a qui se l’ha de guanyar per demostrar que ells són millors. I l’A perquè el ritme d’una derrota per setmana, aquesta ja ha arribat i per tant, diumenge segur guanyaran a la guerra dels Molins. Nota històrica: El final del partit canvia una mica del que va passar al de juny del 68 i que va acabar amb De Gaulle de nou guanyant les eleccions.

Segurament el partit serà impugnat per alineació indeguda del B, fent jugar MasMasMas quan tothom sap pel que es va veure que deu tenir fitxa d’un equip de preferent. La FCF dictarà resolució.

At least we tried to make it

La cançó és perquè s'escolti, el vídeo està per estar. Escoltar cançó mentre es llegeix.

El partit començava amb l’Amater B guanyant des de l’inici. Carrussel Mataronino havia informat, el dia abans, de la fallida que havien fet Premianense i Montgat en aquesta cursa per la segona posició. Així doncs, pintava bé la jornada, tot i que un cel gris, avantsala de la pluja que més tard cauria, no semblava el matí assolellat i brillant que hom esperava. Al Bayer’s Municipal, Zipi i Zape sortien amb un onze equilibrat, no el millor de la temporada però tampoc es podia més. Destacar la presència de Riera i Miki al centre del camp, buscant la veterania i l’experiència en el centre neuràligc de l’alineació. D’aquí D’allà ocupava el lateral dret, malgrat ser ell un mitja punta nat. Precisament la zona d’enllaç amb l’Almirall no l’ocupava Vomirrun, encara en recuperació, ni obrellaunes Turu.

Però les lligues es guanyen sobre el terreny de joc, i el que passés dissabte no servia de res si l’equip no complia. I l’equip va sortir serè, concentrat i sense presses. Fruit d’això, els locals no van gaudir de cap ocasió clara durant els primers minuts, excepte alguna pilota parada. A canvi, elsomnidelb semblava apropar-se mentre gotejaven les primeres oporunitats. Burguer va tenir la primera del matí, però a set metres de la porteria, i amb el porter sota pals, va buscar la vaselina. El mateix jugador tindria una nova oportunitat, aquest cop en una vaselina obligada que el porter immigrant de l’altre equip va evitar. Les coses començaven a no sortir, l’Almirall va tenir la seva única opció clara també en la primera part i tampoc va entrar. Riera va fer el xut de la seva vida (perquè no es colava més enllà de les muntanyes i anava a gol) i el porter l’aturava. Mariscal enviava una falta al pal (després ho provaria cinc cops més però no va haver-hi sort). I amb tot, va arribar la jugada que tothom sabia què passaria. Riera perdia una pilota al mig del camp. I quan ell fa això, acte seguit arriba una targeta. El segon capi va entrar per darrera aparatosament quan encara hi havia defenses. Vermella directa, justa, i a patir. Realment no es va patir gaire. Però ells, en un córner, marcaven l’1-0.

En la represa, la pluja va fer acte de presència. Tres eren els seguidors incondicionals que davant vent, marea i aigua, seguien impassibles a les grades del Bayer esperant la reacció del seu equip. La segona part va caure en el vici prematur de penjar pilotes a l’àrea. El camp, amb les quatre gotes, passava a ser una pista de gel per la pilota, que a cada bot se n’anava directe a les mans del porter mal combinat visitant (taronja, guants verds, mitges blaves –potser que n’aprengui del nostre). Els canvis no van sorgir efecte. Joé va estar en la seva línia (si algun dia fes 90 minuts seguits, hi ha rumors que li sortirien arrels a la gespa del Municipal on es trobés), Ferrun a la banda no és Ferrun, i a sobre, va tornar a trobar-se malament, i obrellaunes Turu va veure les pilotes més al cel que a la terra. A destacar una ocasió creada per l’Almirall que va servir el gol en safata a Eric (qui va recordar-nos que ell és dretà) i una bona passada de Ferrun que va desviar un defensa just a temps. Amb tot, Superman Andreu va aparèixer per fer una aturada espectacular quan tothom pensava que la pilota, veient que la posició del gran porter millor persona era un xic avançada, acabaria dins.

Després de la crònica estricta (no es pot fer broma amb la mala sort) destacar el cop de cap de Vivas, que no va ser gol ja que no va rematar a la pilota, però que va servir per marcar la cara d’un central, les insolacions dels jugadors locals, lo perdut que anava un dels hooligans del premianense (anar vestit de blanc amb pantalons pirates amb el dia que feia té delicte), l’exemple a seguir que és Zape de cara els àrbitres (ara tots recordem amb certa nostàlgia quan jornades enrere l’amic Puig li deia a Zipi que deixés als àrbitres, que no s’enfadés, etc.). L’Almirall va estar a punt de caçar a manotades un rival i poca cosa més... l’estampa de Zape i Riera, ambdós asseguts en el mur de les lamentacions que està a la porteria oest del camp, reflectia, ja en el primer temps, la sensació que diumenge, per desgràcia, tampoc va poder ser.Queden tres finals amb tres rivals complicats. S’ha de resar que Montgat punxi la setmana vinent amb el Cabrera, i esperar que el Premianense segueixi amb la imatge de dissabte, perquè llavors tornarà a punxar segur. Però el més important és saber els errors propis per no repetir-los i donar el do de pit necessari per complir el somni. Encara hi ha possibilitats. Ànims.

1x1:

Andreu: Segur en totes les seves accions, va mantenir viu l’equip amb una intervenció de molt mèrit.

D’aquí: una mica lent davant el ‘7’ rival, però va complir amb la seva funció. Llàstima que volia pujar a rematar-ho tot no se sap ben bé perquè.

Cristina: Bon partit en termes generals, tot i que va ser superat un parell de vegades.

Albert: va mantenir sòlida la defensa tot i algunes errades a l’hora de treure jugada la pilota.

Mariscal: Molt seriós en defensa, va fer un pal i va saber aguantar amb una targeta.

Riera: va tenir el gol en un xut llunyà. Es va esborrar amb una entrada a destemps i fora de lloc, però l’equip no el va trobar a faltar.

Miki: al final renovarà per una temporada més si algú no fa alguna cosa per evitar-ho. Segueixen confiant amb ell, tot i que va ser substituït.

Cristalls: Va tenir algunes intervencions de mèrit en el primer temps, però es va trobar a faltar més punx per la banda dreta i més anar al gra.

Sacri: No va tenir el seu dia, tot i que va repartir joc com només ell sap fer.

Eric: va tenir tres ocasions per marcar, però la sort li va donar l’esquena. Esperem que als entrenaments deixi de provar vaselines i provi xuts a ras de terra

Almirall: va abarallar-se amb els defenses, una ocasió clara i va donar un gol. No va gaudir dels espais i pilotes que acostuma a tenir en altres partits.

Joé:

Ferrun: Si no baixa aquest ritme de vida, no podrà jugar ni deu minuts.

Turu: Va tenir alguna pilota, però no va entrar massa en joc.

Zipi i Zape: van fer el que van poder. El segon va perdre els papers, tot i que la grada va trobar a faltar el seu ja conegut “però que estàs begut?” dirigit a l’àrbitre.

Comunicat: La crònica ha de ser-hi, però la decepció per la derrota no ha permès al cronicad’or fer ús del seu enginy per narrar la realitat que hi ha en el terreny de joc i rodalies. Això passa perquè escric amb el cor, i el cor diumenge va quedar-me malalt.

Us deixo la lletra traduïda de la cançó:

Oh baby, no ploris...
Oh baby, només digues adéu
Oh ara nen, no ploris
Oh nen meu, al menys ho hem intentat

Al menys ho hem
intentat aconseguir
Però aquests dies estic confós
Amor meu, al menys ho hem fet
Deixa’m agafar-me a tu

Oh baby, no ploris...
Oh baby, només digues adéu
Oh ara nen, no ploris
Oh nen meu, al menys ho hem intentat

Almenys ho hem intentat però hem perdut
Vull recordar
Com vas aguantar allà mentre somreies
I el teu somriure resta aquí amb mi

Resumint, es pot lamentar a l'última jornada, però que no es digui que no ho hem intentat: At Least, we tried to make it (al menys, hem intentat fer-ho).

GO WEST!

Hi ha temes i temes. L’himne que representa el nostre somni ha estat trobat. Hi havia la cançó que parlava dels nostres homes (MM), les que ens feien ressorgir d’entre les cendres i les que escenificaven l’estat, l’esforç i la dificultat de l’empresa. Però ens faltava un himne que ens digués, ens recordés, ens esperonés, en el somnidelb. Només el deixo perquè hom pugui entrar visual i sonorament el que significa la segona plaça. La segona plaça és l’oest com a metàfora d’anar a algun lloc lluny. Us deixo el vídeo, la lletra traduïda i el seu significat a cada paràgraf. Entre parèntesis trobeu la veu poderosa que acompanya en la cançó. Aquesta veu representa el vostre entorn: familia, premsa, aficionats, etc. Que volen acompanyar en aquest somni. Go West, anem a l’oest.

(Nota: primer s'escolta la canço llegint. Després ja es veurà el videoclip amb el paràgraf, pel que jo em saltaria el primer paràgraf en curseta.).

Go West:

El videoclip:

La cançó comença en el minut 0.37. L’afició està amb nosaltres. Caminavem sols al principi, i els rivals semblaven poderossos (50 segons) però mirem alt, perquè volem envair la segona plaça. Els enemics, 1.04 no fan por. “Què és el que som?” (1.08) el camí està obert per qui mereixi i demostri que pot arribar-hi (1.25). vint segons més tard una cosa que queda clara, molt clara: JUNTS. Al 2.06 ens trobem a mig camí, amb molt per fer, però molt après també. Alguns rivals, 2.08, ja ens miren des d’abaix. 2.20 ells han pres avantatge, però això no és definitiu. 2.42, crit d’ànims. 2.58, la terra promesa la podem tocar. La porta al 3.06 està oberta. Només s’hi ha d’anar. 3.18, en territori enemic, mirar enrere no està permès. La por, tampoc. Per això, 3.29: What we're gonna do is Go West! (el crit de guerra, la pell de gallina). 3.41 Zipi i Zape apunten a l’objectiu, 3.44 el Premianense caurà. 3.55 ho hem aconseguit. El cim és aquí.

Anem-hi, anem-hi, anem-hi, anem-hi

(Junts) anirem pel nostre camí

(Junts) Marxarem algun dia

(Junts) La teva mà en les meves

(Junts) Farem els nostres plans

(Junts) volarem tan alt

(Junts) direm adéu als nostres amics

(Junts) això és el que farem

Aquí es gestava el somni del B. Precisament va començar amb una dèria de l’Almirall, desconegut per aquells llavors pels jugadors del B acabats d’arribar. Sí, va ser davant el Masnou Atlètic on en un acte rebel va decidir baixar a l’equip on els jugadors són feliços. La frase de les mans és una conversa entre Borrit i Zape.

(Anem a l’oest) La vida és pacífica allà

(go west) en l’aire obert

(go west) on el cel és blau

(go west) això és el que farem

(go west, això és el que farem, anirem a l’oest)

Tots sabem que la segona plaça, amb Premianense, Montgat, Empenta i altra purria per sota, i l’Argentona tant lluny, és el paradís on el cel és blau, l’aire es respira natural i allà és on anirem. On acabarem.

(Junts) Estimarem la platja

(Junts) aprendrem i ensenyarem

(Junts) cambiarem el nostre ritme de vida

(Junts) treballarem i ens esforçarem

Estimarem allà on arribarem, i el fet d’arribar allà serà perquè hem après molt en el camí i hem ensenyat que el futbol és cor, pit, collons, empenta. Força. El ritme de vida es refereix a la Segona Territorial, bastant més elevat (la prova son els fracassos de Marma en dita categoria).

(T’estimo) Jo sé que m’estimes

(Et vull) com podríem estar en desacord?

(per això...) ...no m’oposo!

(quan dius) que tu t’encarregaràs de la resta

El somni és de tots. Els jugadors, l’equip, interpel·la el seu entorn i l’esperona. Vosaltres guanyareu. Nosaltres us portarem a dalt de tot, on tindreu èxit. Serà un infern pels rivals. Amater B o mort.

(Go west) la vida és pacifica allà

(Go west) En l’aire obert

(Go west) nena, tu i jo

(Go west) és el nostre destí

(Go west) és el sol a l’hivern

(Go west) Simplement ho farem bé

(Go west) on els cels són blaus

(go west, això és el que farem, anirem a l’oest)

Els beneficis de la segona plaça barrejats amb una conversa entre Zipi i Zape, parlant del que representen per l’equip (el sol en l’hivern) i conscients que el seu destí és ser segons i deixar bocabadats a tot el Juventus AC.

Allà on l’aire és lliure

Serem (serem) el que volguem ser

Ara, si ens reafirmem

Trobarem (trobarem) la terra promesa

Crec que això parla per si sol. Un últim esforç.

(Jo sé que...) hi ha moltes maneres

(per viure allà) en el sol o en l’ombra

(junts) trobarem un lloc

(per quedar-nos) on hi ha molt espai

(sense presses) ni amb el ritme de l’est

(Els aldarulls) xiuxiuegen tan sols per alimentar

(jo sé que jo) estic llest per marxar també

(així que això...) És el que farem!

(El que farem és...) (minut 3.28, ompliu-vos d’energia)

Allà s’arriba de moltes maneres. Alguns a base de talonari. Nosaltres, a base de somriures. No podem anar amb presses per guanyar el que queda, però hem de tenir un ritme millor que els nostres rivals (l’est). I sapigueu que no esteu sols en aquest camí, us acompanyarem.

(Go west) la vida és pacifica allà

(Go west) En l’aire obert

(Go west) nena, tu i jo

(Go west) és el nostre destí

(Go west) és el sol a l’hivern

(Go west) Simplement ho farem bé

(Go west) on els cels són blaus

(go west, això és el que farem, anirem a l’oest)

Allà estarem.

Com no guanyeu al Masnou Atlètic, em cagaré en la puta.

Que comenci la festa, ja hi som tots! (firma de prestigi: Almirall Mayola)

El partit contra el S’han Fos va tornar a situar cadascú al seu lloc i a demostrar que les coses no canvien a Can Juventus B. Com resava el mestre de les ones, Don José María García: “El Tiempo, ese juez que da y quita razones”. Tots els feligresos de la parròquia verda van exhibir les característiques i peculiaritats que els convertiran en herois d’aquesta epopeia. A tall d’exemple: el Mariscal ha vist renéixer els seus problemes crònics a l’ingle. El seu germà torna a demostrar que l’estómac a prova de bombes només el té per lligar amb segons quines mosses del Clap, i no pas per digerir els cubates del divendres. Joan Lluís David veu, per enèsima vegada, que no marcarà mai vestint la samarreta verda. Santi, quan més apretava el potent rival, va tornar a liderar la defensa al costat de l’incombustible Miki, i Zipi i Zape...doncs això, Sabu i Putxi van seguir demostrant que el seu concepte futbolístic és molt pobre i que no volien lluitar per guanyar el goal average amb el Premianense. De totes maneres, el rival a batre va punxar contra el Masnou Atlètic i el Montgat va fer el mateix davant l’Oasis. Dissabte, segon i tercer classificat tenen partits complicats i si la sort acompanya, aquesta vegada sí, l’amateur dependrà d’ell mateix per assolir el somni.

El matx va començar a quarts de quinze perquè els aficionats radicals del Juventus van apedregar l’autocar del S’han Fos just sortir de la mai prou ponderada població de Campcentelles. Així les coses, els jugadors visitants van haver de viatjar a peu fins l’infern de Can Xalant, i alguns dels seus homes van cremar tantes calories que van arribar a Mataró més prims que en Garrido i en Santi junts (veure el porter Donatello i el mig centre Rafael, que tallava el bacallà al mig del camp). A sobre d’arribar una hora tard, venien caminant els fills de la putíssima!

Després de passar revisió, i comprovar amb el nostre nou delegat que en Sacri tenia penis (ben rasuradet per cert) i que, per tant, era del sexe masculí, va començar el partit contra les Tortugues Ninja. Només havien passat tres minuts de joc quan l’Almirall controlava a la perfecció una pedrada del Mariscal per afusellar Donatello per primera vegada. Acte seguit va arribar el segon de Mayola, que rematava a la perfecció un córner servit per Eric (que buscava, com sempre, el gol olímpic). Sacri marcava el tercer després d’una bona combinació amb fetge-run (que començava a treure aquest òrgan vital per la boca). Sacristà, que jugava amb cinc quilos de pes incorporats a una canellera blava que portava al seu braç esquerre, amb l’objectiu amagat però evident de tenir algun dia els braços de l’Almirall, marcava gràcies al desequilibri ocasionat per l’esmentada canellera.

A tot això, a l’altra banda del camp, el pirata Andreu demana a Catxo “un cafetó siusplau,mmmmmmm....”. El nostre guardameta va tocar menys pilotes que en Joé en tota la temporada.

Les tortuges Ninja, debilitades perquè Can Lluís estava tancat i no havien tingut la seva ració de pizza, donaven més facilitats que un equip amb Sabu i Putxi de titulars. L’Almirall tornava a caçar una passada a ningú de Vivas per marcar el 4 a 0. El cinquè, novament de l’estrella de l’equip, va arribar després de l’enèsim xut de Ferran. La canonada de l’11 va aturar-la Donatello, però aquest va cedir la pilota a Mayola, conscient que necessitava el gol en la seva lluita pel pichichi. I aquí sí, Ferrun va dir prou i va acostar-se a la banda per treure els Special K i el plàtan que havia esmorzat, amb uns trossets de fetge i ronyó incorporats, això sí. Abans del descans, l’Almirall encara va tenir temps per marcar el sisè, cinquè del seu compte, amb una espectacular rematada que va arrencar els ohhhs del públic que omplia la graderia de Can Xalant (els seus pares i quatre gats més).

La segona part no passarà a la història del futbol, potser sí als anals (d’anus) perquè va ser una autèntica cagada. Quan tot semblava indicar que l’equip podria lluitar pel goal average, els Vivas es van esborrar del partit (mai més aquesta temporada els tornarem a veure 90 minuts en un rectangle de joc). Miki continuava a l’equip, i malgrat la presència del grumet Solà, Zipi i Zape volien els seus minuts de glòria i es van auto-donar entrada. Sabu va estar apunt de caure fos, com el rival, per un cop de calor, i el millor que va fer Putxi va ser tornar la pilota al S’han Fos, en una jugada com marquen els cànons de l’esportivitat, però amb l’únic objectiu, en el fons, de rebre un aplaudiment del públic en l’única jugada de mèrit que podia protagonitzar.

Destacar el gol de Joan Dallà Daquí, un mitja punta nat, segons paraules seves, tot i que ha jugat tota la vida de porter, que només marca en les cites importants com la de diumenge. Menció apart mereix Joan Lluís David Llarch Llach de Banyoles Pla de l’Estany. Va quedar demostrat, una vegada més, que no marcarà amb la samarreta verda. Només ho fa fet en algun entrenament, però no compta, perquè en els entrenus vesteix samarreta grisa com els autèntics macho mens del grup, i no pijamet com les nenetes. A la primera part, Negre de Banyoles Pla de l’Estany va estavellar un xut al més pur estil Cristiano Ronaldo, al pal. A la segona, els hàbils reflexos del porter Donatello, que va fer gala de les seves magnífiques condicions físiques, van evitar que transformés un penal que estava magistralment executat.

L’1X1:

Andreu: Volia el tallat amb sucre, i no sacarina com li va preparar en

“trosset mmmmm”. És un noi molt dolç el goalkeeper. La setmana que ve, a Masnou, podrà jugar amb les botes taronges i així combinar-se, definitivament de cap a peus.

Cristina: sense fissures en defensa tot i la qualitat dels davanters rivals. El seu problema és que parla massa al camp i de vegades perd la concentració.

Predicador Llongueras: Va demostrar que és l’autèntic líder de la defensa, malgrat que per veterania hauria d’agafar aquest rol el Mariscal. Les seves oracions han donat ales i han fet creure a l’equip de nou.

Mariscal: Els que manen les tropes a la guerra no van mai a la primera línia de combat. Amb la ja típica cantarella de l’ingle, es prepara per viure a la rereguarda (o a la graderia directament) el desenllaç d’una batalla que dirigirà des de la distància.

Garrido: Pletòric de forma pujant la banda sense descans i sense entrebancar-se amb la pilota en cap ocasió. Al costat dels jugadors del S’han Fos, semblava un atleta professional.

Miki: Conscient que la setmana que ve torna a la suplència, va implorar als místers una darrera oportunitat per acomiadar-se de l’afició de Can Xalant. Ell vol seguir una temporada més, però el consell de savis del club no està per la labor. A canvi del seu adéu, el Juventus ofereix a Miki la retirada, per sempre, del número 6 de l’amateur, i l’exposició del seu últim braçalet de capità al Museu de Mataró.

Joan Lluís David Llarg Llach de Banyoles: Desafortunat en el futbol i també en l’amor. La seva dona no s’ha cregut mai les gestes que corren d’aquest gran jugador, i encara menys que ja tingui els galons suficients per xutar un penal amb un marcador tan ajustat com era el 7 a 0.

Sacri: S’ha convertit en un autèntic gladiador. La setmana passada, a Llavaneres, van haver-li de fer una transfusió de sang per salvar-li el genoll. Li van injectar sang d’Almirall. Divendres va entrenar amb un pes de mig quilo a cada turmellera, i diumenge va jugar amb una canellera per enfortir els braços.

Fetge-run: El va treure per la boca després de xutar 17 vegades a porteria en 28 minuts de joc. Es podia haver guanyat una esbroncada d’algun company, al qual li reclama sempre que les deixi de cara. No va ser així, el “9” és un gran jugador i millor amic.

Eric: Va xutar 13 córners, 14 dels quals tancats tot esperant la cantada del porter i així poder anotar-se algun gol més a la seva escarransida xifra. Conscient que no ha de portar ell el pes golejador de l’equip, es dedica a fer bones assistències i a reclamar que li passin més la bimba.

Almirall: 27 gols en 15 partits i a seguir perforant forats. Va intentar donar assistències de gol, però va quedar demostrat que ho ha de xutar tot perquè les passades mai acaben a bon port.

*banqueta (de luxe)

Grumet Solà: Va entrar a la segona part per sentenciar el partit, però acumula massa qualitat a les seves botes i massa intel·ligència al seu cap, com perquè la majoria de companys entenguin el seu joc.

Santi: Retorn sonat de l’home que el millor que haurà fet en tota la temporada és portar-nos a Salou perquè ho rebentem tot.

Dellà Daquí: Un mitja punta nat, calvo com l’obrellaunes, però amb menys qualitat i personalitat. Això sí, millor estadística golejadora.

Borrit: Semblava l’Atlètic de Madrid. Cinc minuts després d’entrar al terreny de joc ja tenia la cara mig vermella mig blanca. La calor, i l’emoció de trepitjar la mateixa gespa que han trepitjat homes com Salva, Silva o Emili, van impedir que marqués un gol.

Putxi: Es va multiplicar en tasques defensives, evitant en diverses ocasions nombrosos gols del Juventus.

Obrellaunes, punxadiscos Turu, cuiner Diego, Marc, Joé, Riera.... i........Mas..... i Oscar Dario Scotto: La seva ànima, amb presència física en cas d’alguns, espiritual en altres casos, va sobrevolar Can Xalant’s Park i va fer possible la victòria. Una victòria que serà final!

Autor: Almirall Mayola.

Mariscal i Almirall al rescat!

El partit amb el Llavaneres era un partit trampa. L'amater venia d'una ratxa de dues derrotes consecutives, quelcom mai vist des de l'inici del somni del B. El rival no deixava de ser un grup d'amics entre els que hi havia algun coix, però amb les decisions dels tècnics, els minuts d'alguns veterans i el camp de patates, tot podia ser possible. La victòria va tenir un regust a recuperació, ja que ara Oasis i Salle tornen a quedar per darrera, i Montgat i Premianense són els dos equips que hi ha per davant i a qui s'ha de caçar. L'objectiu està complicat, les sensacions no se sap si han tornat, però es va tallar l'hemorragia.

Molts ho pensaven al final del partit de Cabrera. "This is the end". Després de la devastació inicial, alguns donaven per mort el sentinella que, dins de cadascú, tenia la seva ordre vigent. Però aquest reneix, i davant l'exèrcit de l'1.03, surt d'on calgui per continuar la seva empresa (1.26). Per cert, una de les amigues de Zipi pel proper sopar fa acte de presència vestida de cowboy. Llacunes blanques ara.

El partit va començar com comencen les grans batalles on es guanyen i es perden les guerres. La Rússia on Napoleó va començar a recular. La batalla d'Estalingrad on l'Alemanya nazi va signar el principi del fi. Era un partit per morir sota la bandera verda o per resorgir de les cendres de qui havia estat humiliat. I va ser el segon. La ciutat destruïda va clamar venjança. D'entre la pols, la grisor d'una terra devastada, l'aire tèrbol, va sortir-ne un exèrcit d'aquells que no estaven morts, sinó carents d'ànima. Les tropes estaven clarament malmeses: l'ex-coronel Miki recuperava funcions que li havien estat privades per falta de força. L'estilet Eric seguia sense ànima i sense forces. Els córners així ho demostren (hi ha alevins que saquen més fort). El general Riera recordava quin paper havia jugat en el passat. I l'infermeria, estava plena. Ferrun, Joan Llarch, Solà o el tinent Andreu s'absentaven de la batalla del resorgiment. Però la guerra no la guanya qui més efectius disposa. Vietnam n'era un exemple. La pissarra va funcionar, i la contradictòria intel·ligència militar va servir-se de l'estratègia per tirar endavant una batalla com poques. El Mariscal Vivas primer, i l'Almirall Mayola després, van fer ús de les pilotes parades, d'aquelles jugades que es dibuixen als mapes, per donar ales a un equip necessitat d'oxigen. La polseguera havia ofegat les tropes.

Tot i això, ningú deia que la batalla seria senzilla. Els mariners britànics del regne de Sant Andrew van aprofitar les mancances d'un exèrcit tocat pel flanc esquerra, on el soldat Garrido posava en dubte les medalles aconseguides en un passat no molt llunyà. Amb l'empat a dos, un tomahawk era redirigit per l'Almirall per fer el 2-3. Segurament qui va fer l'assistència reclamaria que no era una pedrada. Amb el mínim avantatge es va arribar al descans.

En la represa, els aliats dels anglesos van començar a aflorar. El col·legiat es va comportar al més pur estil L'Europa poruga, complaent i en un pacte de no agressió de l'imperi espanyol durant mitjan segle XX. Tot i això, arribaria la jugada del partit. Mariscal deixava les seves funcions per convertir-se en un estilet pel flanc dret de la base local. Després d'intentar-ho fins a cinc vegades, el jugador va aconseguir col·locar una pilota, malament tot s'ha de dir, que el porter va servir en safata a l'Almirall. Si hi ha alguna cosa pitjor que anar a la guerra amb pocs recursos psicofísics, ho és anar-hi amb por. I el guardameta local ho tenia tot. Amb el 4-2 Saborrit va embogir per moments. Diuen que les dèries d'un sol home poden enfonsar tot una tropa, i així casi passa. L'entrada de Ferrun va quedar diluïda pel moviment conegut ja com a suïcidi-Miki, sí, col·locar el veteraníssim jugador de central. Per sort, el Llavaneres era molt fluixet i les coses no van anar a més. A destacar la presència del jove número '13' verd, a qui se li van veure maneres.

L'1x1:

Marc: no va defugir de les seves obligacions i va jugar amb una mà malferida. No li van arribar faltes penjades al pal llarg.

Albert: Heroi de guerra. Aquell soldat que després d'una batalla acaba en vida mentre veu passar els cadàvers dels seus companys i a qui pot, salva de les grapes de la mort.

Diegol: Encara intoxicat pel enfondrament de la ciutat, va recuperar la moral i va estar a punt de marcar a pilota parada. No el busquen el suficient.

Mariscal: Golejador, per uns moments disfressat d'Arjen a la banda, va posar-se l'equipa les espatlles, tot i que la famosa 'ingle' comença a aparèixer. Massa partits seguits.

Garrido: Passat i sobrepassat. El lateral només va agraïr una cosa, que el camp tingués les limitades mides que tenia.

Miki: Allà estava, batallant per intentar respirar. Es va transformar en suïcidi Miki a petició de Borrit, però no va tenir temps de fer gaires de les seves.

Sacri: Un vertader guerrer, o això creu ell. Dilluns passava el parte de guerra dient que, ull a la dada, s'havia fet una miqueta de sang jugant. Sang per demostrar que les batalles curteixen als més febles. Bé, això de feble per en Sacri se li hauria de preguntar a en Ferrun.

Riera: En la seva línia. Va merèixer un aplaudiment quan va ser canviat. No va colar cap pilota i no es va esborrar del partit com ja va fer davant l'Argentona.

Turu (ru): matxacat per l'entrenador, només juga bé a la hora dels vampirs. No va poder ser l'obrellaunes.

Eric: Va donar una assistència, i quan semblava que el xaval es recuperava (ja ha quedat clar que en els partits complicats desapareix) va dedicar-se a intentar aprendre a sacar de córner. Va abandonar el partit en el minut 33, i això que no va ser canviat.

Almirall: el seu encert de cara a porteria comença a millorar. Qui li havia de dir que havia de jugar amb llagues, els turmellets de cristall i els problemes psicològics per acabar funcionant de cara a porteria. Els seus mísils representen la dignitat en peu de l'equip.

Ban-killo---------------

Ferrun: Va jugar poc després de rebre una poderosa lesió de part del jugador de ferro, contundent, de cos corpulent i entrades sanguinaries Sacri-duo.

Joel: Va demanar a Zipi no jugar per prevenció i es va quedar a la banqueta.

Joan: Desubicat. És un mitja punta nat que va haver de multiplicar-se per la banda.

Cristian: La infanteria va entrar tard al terreny de joc, però va complir amb el seu objectiu: abordar els vaixells rivals i robar la pilota en el seu moment. Molt superior a Garrido.

Zape: Va estar més pendent de discutir-se amb Zipi i de parlar amb el públic perquè aquest no li infligís el vilipendi mediàtic que de jugar a futbol.

Els entrenadors: Després de no presentar la dimissió, sembla ser que amb ells l'equip comença a aixecar-se del cop de la setmana passada:

Sentinella en una ciutat destruïda

2 m Soldat armat posat per un temps determinat en un lloc per vigilar-lo, impedir el pas, evitar una sorpresa

Sobre l'orgull i la feina encomanada. (en construcció)

Explica la llegenda que un sentinella va ser ordenat a lluitar per vigilar la seva ciutat. El dia de l'atac enemic, el guerrer estava sol davant el perill. No hi havia companyia, no va rebre ajuda. I ell sol davant un exèrcit no va poder evitar la destrucció de la metròpoli. Va sobreviure. Mai més ningú va tornar a la ciutat per dir-li que marxés, que tornés a casa. Que deixés l'empresa per la que havia estat encomanat. I ell va restar allà, entre les pedres, i la pols, amb el seu objectiu vigent. Vigilar la ciutat destruïda.

Els soldats no abandonen mai abans d'hora el seu motiu, el seu què. Lluiten fins l'últim final i compleixen amb els seus ideals fins que no els queda alè, encara que els esdeveniments torcin l'objectiu, encara que no hi hagi fe en aconseguir-ho. Perquè la fe dels soldats està en donar tot el que els hi és possible. Un guerrer prefereix morir a eixir per la porta del darrera. I diumenge es va respirar la sensació que part de la tropa escollia marxar per la porta dels indignes. Dels desertors. Dels porucs. Però encara estan a temps. Sis batalles per recuperar l'honor. L'orgull perdut i l'ocasió de tenir èxit o fracassar en l'objectiu. Però no en abandonar-lo abans d'hora. Millor un fracàs que una retirada. Que quan es passi balanç, es pugui haver perdut la guerra, però no la dignitat.

El partit davant el Cabrera va sacsejar el somni del B. Va destruïr la metròpoli. Al final del partit, el comentari era que s'havia despertat. Es van sumar un cúmul de circumstàncies: Errades de cara a porteria, mig del camp perdut, Miki de titular, errades defensives. Tot i això, l'empenta, o el més conegut com a Pit i Collons va permetre que a base d'inèrcia encara s'estigués dins el partit. Alguns van fallar. Altres no van aparèixer. Però no és el moment de llegir cartilla. Com diu el sergent Ferrun, toca fer pinya i toca mirar l'amor propi de cadascú. Una de les premisses de l'enemic bèl·lic per excel·lencia és divideix i guanyaràs. No regalem més metres d'avantatge en aquesta cursa. Una cursa que ja no és contra el Premianense, la Salle o el Cabrera. Una cursa que és contra nosaltres mateixos.

Pensar que ens hem despertat d'un somni és absurd. El somnidelb no és més que l'extrapolació en text, música, imatge, seguiment i ànima a la xarxa d'una voluntat comuna, que estava amagada dins de cada jugador, però que hi era. Ni el cronista ha fet somiar als jugadors, ni aquests estaven endormiscats. El somnidelb és un somni real. Del món de la consciència. No és res més, per tant, que una il·lusió. Una il·lusió d'un grup de jugadors (més de 14 per qui ho dubti), de dos carismàtics tècnics i d'una poca però sorollosa afició. I el quedar segon no és més que una fita de la qual ningú s'enrecordarà si, quan acabi l'últim partit davant el Premianense a casa, s'hagi aconseguit o no la plata, els jugadors es mirin, somriguin i diguin, "sí".

Que cadascú es miri al mirall (no l'almirall mayola, al mirall d'espej). Sí és capaç de dir-se "jo vull", que demà vingui a entrenar. Aquesta jornada no hi ha cançó, l'única música que s'ha d'escoltar és el silenci de la reflexió.

Potser no tornen els resultats, però que almenys tornin les bones sensacions. A guanyar diumenge.

PD: no m'he oblidat de fer 1x1 o cròniques, però preferixo no provocar la retirada d'alguns jugadors fins que acabi la temporada.

Doncs si s'arriba a guanyar,.,,

Un cop tornats tots a la feina, va bé recordar que l'últim adéu abans de les vacances no va tenir lloc sobre el Municipal d'Argentona, sinó al Restaurant d'en metre quadrat. Als trossets de pica pica rererefregits, el pa amb tomàquet, sense tomàquet per algunes de les nenes, la miqueta de fideuà i els trossos de carn variada, se li va afegir l'alcohol i el sentiment d'un equip que va constatar quatre fets destacables. Ferrun, la no virginitat de l'eric; ferdos, el sabudiscurs; fertres, la santipillada; ferquatre, forat negre.





Sí, primer vídeo per l'estrella de la nit. La gent dubtava sobre qui recauria el premi MVP de la vetllada, però el míster Zipi va endur-se el gat a l'aigua com veure-ho més endavant. Sense voler parlar de les seves estranyes decisions tàctiques hores abans, arropat pel seu incondicional Zape al costat i amb ganes de venjar-se de l'Eric, Borrit va tenir un inici pausat però constant. I això es va notar més que la cremor d'estòmac fruit dels pseudo bunyols de croqueta.





Ui, un atac de Bullying s'ha colat.



El que es va quedar a les portes de la glòria va ser l'Eric. Va perdre la virginitat amb un petó de Borrit per a la història després de fer-se el remolón pel seu voltant.





Unió, Bon rotllo, Amic Andreu, Anem a Holanda, Suéltalo ya, Suéltalo YA! aquest moment de 3 minuts es titula com clip de llàgrimes als ulls de riure. Massa carisma i brutalitat junta com per intentar narrar-ho. Sabu agafa les rendes de l'excapità i es marca un discurs ple de pals a les rodes però que, per ell sol, valia els 25 eurazos de sopar i que va fer delir els assistents.




I ho va dir. Salou.





Trucada a Edu Hardo amb rajada de Santi dient gentusma a algú, a qui serà? tècnics? jugadors? tots? no ho sabrem mai. O si.

La nit va ser llarga i cadascú sap l'olor a èxit que feia el Teatre i el Privat. Amb dies com aquell, la segona plaça arribarà. El poc text té una raó... una imatge, en aquest cas varies, val més que mil paraules.





Vist el partit quatre hores després, s'haurà de fer més sovint.



il·lusió, paciència, sacrifici, sang, cap pit i collons. El proper en patir el seumalson a Can Xalant's Park, Cabrera.































Pensaveu que no veurieu el petó de l'Eric eh! aquí està.

Don't Worry, no era la nostra lliga

Don’t Worry, be happy. El partit de dissabte no era la nostra lliga, no ens enganyem. Es pot discutir el plantejament dels místers, el rendiment dels jugadors, la cacicada directiva als supporters o la motivació dels líders, que venien d’una mitja derrota i també tenien sopar. Tot i això, les opcions segueixen estant en mans del B. Perquè els principals rivals, Premianense i Cabrera, encara han de visitar l'infern de Can Xalant i la Salle, la Salle ja fallarà. Ara toca inscriure amb sang les paraules il·lusió, paciència, sacrifici, sang, cap pit i collons.

El compromís del silenci autocrític segueix en peu, pel que per no forçar la jubilació d’alguns jugadors després del matx al Municipal argentoní, no hi haurà crònica ni 1x1 gràcies a un acord en el que han arribat els místers amb la premsa, segurament conscients que la seva imatge quedaria malmesa.

A l’espera de material gràfic per narrar el que és interessant de veritat, la crònica fil per randa del sopar, tot i que l’equip va tenir una llacuna “negra” que ningú recorda, les promeses i els crits esperonadors han de quedar reflexats. I sinó, s’haurà de tirar sense material gràfic, si és el que vol l’amic ferrun.

C+ Informe Salbinson: De portes cap endins

(foto: mig del camp resumit, tocayvete i força)

10.05. sona el despertador.
10.10 torna a sonar el despertador.
10.20. "qui em manava a mi anar convocat".
10.30 "avui fa un gran dia pel futbol mataroní".
10.35 esmorzo Kellog's Special K amb llet desnatada (s'ha de cuidar la línia).
10.40 Faig la bossa: guants, mitjes, pantalons, mà de fusta, samarreta...
10.45 Via moto, camí de Can Xalant's Park.
11.54 Entro al camp com a onzè classificat en la 2a Territorial.
10.55 Ja hi ha en Graupoma. I en Zape.
11.00 Zape recrimina els pocs minuts del seu fill el dia anterior.
11.01 Li dono les culpes a Garrido.
11.04 Un miratge. En MarMa arriba només 4 minuts tard. Acompanyat del futur capi.
11.08 Passem al vestuari.
11.09 Falta un jugador.Solà.
11.12 Entra Borrit. Sms.
11.13 "tnc fbreta i n puk vnir al ncntre"
11.15 primer paquet de tirites gastades.
11.25 segon paquet de tirites gastades.
11.30 Borrit diu l'alineació. No jugo, però estic allà.
11.33 Zipi acaba el plantejament.
11.35 "Ara en serio", Zape parla.
11.40 Sortim a escalfar. Falta un.
11.41 Tercer paquet de tirites gastat.
11.43 Parlo amb Vivas. Li notifico que serà capità. Li canvia el semblant.
11.43 "solo somos seis, estoy llamando a los que nunca vienen para que vengan a jugar"
11.45 Andreu interlocuta amb el col·legiat.
11.46 El col·legiat parla amb Andreu mentres mira a molts llocs a la vegada.
11.49 Mayola surt a escalfar.
11.52 Joan marca per tot l'escaire. Reivindica que no vol ser suplent.
11.53 Mayola es posa a terra a arreglar-se la bota
11.55 A posar samarretes. Quina emoció, un crit com cal un any després.
11.57 Mans al centre. Vivas suggereix que fagi jo el crit.
11.58 Agafo aire...
11.58 ... apareix en Mayola i el fa ell. "Què és el que som?!"
12.01 Àrbitre: "Passarem fitxa de l'amater B, amb l'1..."
12.01 "13". "Salvador Fernàndez Ros". Ja estic a l'acta!
12.05 Comença l'encontre.
12.06 Borrit passa revisió.
12.07 Borrit torna a passar revisió.
12.10. Ferrun prova des de llarga distància (1)
12.13 Eric se la tira llarga. Entrada del lateral. Eric es caga.
12.15 Ferrun torna a provar des de llarga distància (2)
12.20 Eric ara sí marxa. Centra i Mayola marca. Wow.
12.22 Alegria. El meu primer gol celebrat com a membre.
12.30 Ells ataquen. Diego no està fi i Vivas nerviós. Serà perquè estic allà admirant-lo com a digne substitut?
12.32 "Ostia puta espavileu joder" Andreu dixit
12.33 Riera: eh Andreu no fotis aquests crits.
12.34 "OSTIA PUTA VA"
12.34 s'ha d'animar, diu en Riera.
12.35 Llarch fa oblidar Solà.
12.40 Albert fa oblidar Riera.
12.45 M'he oblidat del nom del meu costat.
12.47 Andreu confirma, es diu Joel.
12.48 "Va joder ostia". Això és animar per en Riera
12.49 Zape és queixa folgadament a l'àrbitre.
12.50 Zape reclama "només futbol".
12.53 Mitja part. Avui s'ens passarà l'arròs.
12.55 Agafo els pantalons blancs. Qui sap!
12.57 dono patades a la pilota amb els suplents.
13.07 Comença el segon temps.
13.08 companys escalfen i jo no. Que fot en Borrit?!
13.15 Carmeta s'entrebanca i fa el segon. La meva entrada al camp està propera.
13.17 Vivas és substituit. El braçalet li ha passat factura.
13.18 Ferrun és substituit. Els pulmons han passat factura.
13.23 Eric saca un córner bé i MarMa fa el tercer. Sentenciat. Entro segur.
13.35 Començo a escalfar.
13.40 La defensa fa de les seves i ens marquen. 3-1. Encara no sortiré...
13.43 Mayola falla l'ocasió més clara. perquè m'ho fas?
13.47 Joan agredeix un rival.
13.48 L'àrbitre s'equivoca i expulsa al rival.
13.49 Tangana.
13.50 Partit suspès. Joder!
13.55 Passo de la tristor a l'alegria. Tres punts més.
13.57 Em vesteixo.
14.01 Abandono Can Xalant com a segon classificat.
14.06 Arribo a casa.
14.07 M'estiro un moment al llit.
14.08 "El somni segueix viu".

(Foto: banqueta de luxe amb dos porters, el passat i el futur)

(Foto: Zape no és rencorós)

(Foto: celebrar un gol quan la pilota clarament no està dins la porteria)

(foto: Superlatiu)

(foto: qualsevol diria que vam guanyar)

In the Navy, MarMa Rules!

Doncs sí companys, a la marina l'almirall Mayola mana. I a la marina es va haver de recórrer, enviant una flota de 14 submaríns verds per acabar amb una serie de problemes radioactius, pel color de la samarreta, que hi havia en un Oasis en mig de Can Xalant's Park. La lluita per la segona plaça sembla que encara tardarà a decidir-se, i un partit no significa res. Quan donguin per guanyat el contundent 3-1 a l'Oasis, potser serà en una jornada que no significarà ser segons, no passa res. Paciencia. Sacrifici. Sang. Cap. Pit i Collons.

El vídeo d'avui només cal mirar-lo fins el minut 1, després es pot deixar de fons mentre es llegeix la crònica. Sí, és en Solà que anima des de casa seva (està malaltó) a l'aventura de l'Almirall i els seus mariners. Ara, el somriure al segon 12 i el moviment de cap al 15 no tenen preu.

Començava l'encontre amb retard i malament. Els radioactius jugadors visitants no eren prous per jugar (i aquests només estaven a quatre punts?!) però per contra hi havia una bona notícia. La baixa de Solà permetria a l'equip gaudir de Joan Llarch durant molts més minuts, i això és una alegria per l'Amater i pel futbol en general. El matx començava amb un rival que tot i ser quatre i mal avinguts, dominaven el partit. Sense Riera faltava punx al mig del camp i la facilitat amb la que els jugadors pensaven que aniria l'encontre van donar ales als vellets. Tot i això, i després d'uns primers moments d'incertesa, l'Almirall ens sorprenia a tots. Bé, primerament ens sorprenia l'ERic, que sobre el minut 20 ja estava endollat al partit, marxava per cames en una gran galopada per la banda esquerra, centrava, ull a això, amb precisió, i el més espectacular, Carme (nyola) encertava en clavar el primer gol en la primera ocasió que tenia. Vist per creure. Borrit, no preparat per un gol a la primera, es va començar a enfadar a la banda, no perquè no estigués content, sinó perquè el seu processador li diu que s'ha d'enfadar en la primera ocasió dels seus jugadors.

L'encontre seguia amb un Oasis que sorprenia però un Amater que podia matar el partit en qualsevol moment. Al menys això és el que pensaven molts fins que Lost Fer perdia les esfèriques xutant des de casa seva o li faltava oxigen per acabar una bonica jugada messiana. A l'altre costat, Garrido feia valer el 10 a l'esquena que li havia posat el dia abans al fill d'en Zape per ser titular i salvar sota pals una pilota que semblava l'empat. El recital de Carme va seguir poc després. L'almirall donava un cop de cap al cotze visitant, l'àrbitre, que tot i estar de cara a la jugada mirava cap un altre costat, va interpretar-ho malament i va expulsar el jugador de l'Oasis, conegut com el Manu del grup 5 per la seva mida. I abans d'acabar la primera part, Johan Benjamin Llarch intentava fer una jugada que va fer esclatar un run-run dins la banqueta. "T'imagines?" va preguntar-se algú.

En la represa, el partit va sentenciar-se per la via ràpida. Lost dos va marxar trencant la defensa, però conscient que la massa muscular acomulada en les seves cames no donaria per molt més, va voler xutar de lluny com ve sent habitual... amb un resultat en la definició també habitual. Sort que poc minuts després, Carme marxaria per semi-velocitat, pel tema de les tirites, dels defenses. El davanter no volia decepcionar a la parròquia juventina, i va aconseguir el segon gol després d'entrebancar-se, voler regatejar el porter dins l'àrea i rematar malament. La bimba entrava. Dos de tres (havia fallat una en la primera part que no hem comentat per no enfonsar-lo en el primer paràgraf). La cosa semblava dada i beneïda quan, després que Diegol n'evités un sota pals (amb jugadors com ell i Garrido, qui necessita en Marc de porter?) un córner favorable al Juventus l'almirall el rematés massa alt. El kit de la qüestió és que estava dins l'àrea petita, pel que la pilota, sense tenir temps de marxar fora, es colava dins els tres pals. Tercer hat-trick del marine que complia així la promesa de tornar a endollar-la.

Amb el 3-0, la calma va tornar a l'Oasis. Els submarins havien fet la seva feina i havien neutralitzat el virus rival que havia infectat les aigües verdes. Tot i això, va haver-hi temps encara perquè fessin un gol, el 3-1, que recordava que deixar la porteria a zero mai ha molat. Joan, l'heroi de Cabrils, va provocar una segona expulsió passant pel mig de la trajectòria d'un visitant que significaria la fi del partit i una victòria que la FCF s'encarregarà de donar a qui va posar el futbol.

La setmana vinent toca l'Argentona, un equip bastant mediocre vistos els últims resultats.

1x1:

Marc: No va fer res, les pilotes que havia de parar les van aturar els altres. No va fer cap cessió, bona senyal.

Cristina: A la banda dreta està desaprofitat, és un jugador amb molt de recorregut a l'altre costat perquè així pot fer parets i culleres amb estil.

Garri: Va completar un bon partit després dels dubtes que havia generat la seva tornada al B. El jugador segueix donant facilitats al fill d'un dels místers per guanyar-se una titularitat que no pot aconseguir als entrenaments, més que res perquè no hi va.

Diegol: Està fallant últimament de cara a poteria. Un jugador amb tant d'encert a pilota parada que passa per un mal moment, però que compleix en defensa.

Mariscal: El braçalet li va pesar en excés. Se'l va veure amb un petit neguit i dubte fruit del que podia i el que no podia fer essent l'exemple a seguir, el mirall on els joves s'han de reflexar i la bandera de l'equip. Va acabar substituit, però el moment en que va poder respirar tranquil va ser mig minut abans, quan es treia la bandera de Catalunya del seu braç.

Llongui: Va demostrar que un mig del camp sense en Riera i sense en Miki és possible i amb garanties. Juga, reparteix, un espectacle. És d'aquells jugadors pels quals val pagar l'entrada cada setmana per veure l'Amater.

Sacri: el Tiki-taka de l'equip se'l va veure regular, amb una participació escassa però notoria quan deixaven que el seu futbol fluctués per sobre la gespacautxo del Municipal verd. Feia cara de trist, doncs no hi havia el seu mentor sobre el terreny de joc.

Joan Llarch: Segueix en un gran moment de forma motivat per les últimes informacions en les que es valora el seu treball. Un jugador de garra i d'imatge on es projecta tot el que el B significa.

Eric: Eric Poruc va tenir dues accions de mèrit que van ser decisives. Semblava mentida que el jugador acabés bé alguna jugada. Ara només li falta aprendre a sacar els córners i a no tenir por en les pilotes dividides.

Almirall: tres de cinc és una bona mitjana per qui tenia un 17% d'efectivitat. Em deixat per l'1x1 la pilota que va fallar que hauria estat el pòquer. Sol, dins l'àrea petita, va enviar per sobre el travesser la bimba. No va ser casualitat. Era per recordar a tothom que qui jugava en punta era ell i no un altre. Aquest error ens va fer treure els dubtes.

----------------------------------------------------------

Àlex pum: va fer dos passes amb l'interior i un desplaçament. Aquest noi està canviant.

Joel: No va anar convocat.

Joan: Perdut en la mitja punta, va provocar una expulsió i va obrir espais... entre la defensa local.

Riera: Va jugar el temps que hauria de tenir estipulat segons la qualitat/edat del mateix. Deu minuts i gràcies.

---------------------------------Espai Reservat (Contracrònica)--------------------------

Toca Sacri-fici

Toca sacri-fici. Que torni el migcampista i que l'equip segueixi posant aquest alt sacrifici sobre el terreny de joc. només així es pot lluitar contra la crueltat del futbol que per dues setmanes consecutives ataca en els desplaçaments de l'amater B pel territori maresmenc. Un altre empat amb mal sabor de boca pel que hauria d'haver estat. Però el futbol és futbol, que diuen, i no està aquí per impartir justícia. Per tant, el sacrifici i la lluita fins el final servirà per combatre els contratemps que l'atzar, els àrbitres o les pròpies limitacions provoquin fins el final. Per això, què millor que una mostra del que és l'esforç i el

En el segon 15 ens trobem a Zipi ensenyant a ‘xutar’ l’amater b. Si, l’equip és tanta pinya que s’ha convertit en un home que té les qualitats i deficiències de cadascun dels integrants, Rocki Balbora. El mateix borrit fa una classe de com es balla al privat de cara a l’any vinent, quan als joves els creixi la barba i els deixin entrar a la feta particular de Mataró. Segon 23, eric perseguint Andreu que li ha pispat la doble whooper d’abans d’anar a dormir. Al 27, fulgurant aparició de la dona d’en Puxi. Guapa! Segon 42, Santi Flores vol entrenar a l’amater B ensenyant-li els grans trucs... però la cosa queda clara al 44. Al 50, l’almirall mayola intenta practicar noves celebracions. 1’, moment gayman que ha de tenir cada crònica-vídeo. 1’02, enric i turu(ru) intentant obrir la llauna primer. Ara un, ara l’altre. Ara un, ara l’altre. I apartir d’aquí, més gayman’s moments, en l’1’32 veiem Enric intentant rematar de cap (entenent la pilota com els punys) sense gaire èxit però volent millorar aquesta faceta. 1’52 sabu ballant... 2’04 L’amater B evitant que torni en Santi i fins el final... els fruits d’un periple que hem iniciat i que acabaran, de ben segur, amb alegria per la feina ben feta.

Pintava bé l’encontre. Els aficionats verds que van assistir al partit es van fer els amo i senyors del municipal de Cabrera, demostrant qui mana aquí:

L’equip sortia a per totes des d’un primer moment, tot i que la decisió de a defenses lents, atacants lents, no és molt lògica. No perquè Llarch ho fes malament, ja que podria seguir rendint al lateral esquerre i així no convocar garrido, ni per joel, que es un paio que sempre salta al terreny de joc i es manté dins el rectangle. Sino per voluntat ofensiva, tenint a Burguell i Nineta Solà esperant a la banqueta. Les galopades mayola es feien curtes en aquesta ratonera de gespa. Ben aviat arribarien les jugades clau, amb una cessió del porter que anava a la mateixa escola que Marc GK, el de la indirecta de la setmana passada. L'almirall pispava la pilota al defensa que es queixava, i servia en safata el gol... cap a l'obrellaunes equivocat. Ja ho va ser la setmana passada Turu(ru), pel que en aquesta no li tocava. Amb gran precisió va enviar la pilota al pal, conscient que aquells 10 punts, si després feia un travesser li donaven 15 punts més i guanyava. L’equip seguia dominant davant un rival que no inquietava la porteria del Cap-Andreu, com sempre perfectament combinat. Poc després, Mayola marxaria davant el porter local, però un dels problemes de tenir-la tant llarga és que t’entrebanques amb ella. Això va passar, i el jugador va caure demanant un penal que no era tal. Amb l’enutjament es va arribar al descans, tot i que el gol tard o d’hora havia de fer acte de presència.

En la represa, la tònica va ser la mateixa, fins que ben aviat el Cabrils d’una pilotada a pastar fang es va trobar amb un remat d’espaldinha que va escolar-se dins la xarxa. Diego havia intentat despistar el rival deixant passar la pilota, però la tàctica no va sortir bé, mentre que Andreu va provar de desviar-la amb la mirada, també sense èxit. Llavors van arribar les presses, i van aparèixer els interiors velociraptors. Eric va tenir una gran ocasió, però a falta d’hamburguesa, bona és la gana per marcar, i va enviar la bimba al pal. A l’altra banda, nineta Solà regatejava sense gaire èxit, baixant el seu encert de regats. Quan es donava per bona la derrota per la mínima va aparéixer Joan Dellà per resoldre com ningú un aldarull dins l’àrea. Una ocasió, un gol: 100% de percentatge. El de Mayola, per contra, seguia caient. Les xifres deixen clar qui és el jugador més en forma de cara a gol. L’equip ho va intentar sense empenta, mentre un jugador no convocat, Sacri, demanava Fici fins el final. Repartiment de punts que a les postres no són tant dolents.

I no són tant dolents perquè els jugadors van tornar a posar sang, cap, pit i collons sobre la taula. I a més, un gran sacri-fici que s’ha de veure recompensat a final de temporada. El Premianense va vèncer a l’Oasis i s’escapa a tres punts quan encara ha de visitar Xalant’s Park, l’infern de Xalant’s Park. La setmana vinent, victòria obligada per sentenciar un rival que encara podria lluitar pel segon lloc i a seguir somiant. Sacrifici, sang, cap, pit i collons. Junts podrem.

L'1x1:
Andreu: no va tenir sort amb la seva aturada mirada, pel demés correcte, sobretot en estil. Va donar unes assistències de gol que l'almirall no va saber aprofitar.

Albert: Quina qualitat jugant, hauria de jugar-se totes les accions ell sol per la banda, fer-se la paret amb ell mateix, doblar-se a ell, centrar i rematar. Gran jugador.

Diegol: Va intentar despistar el davanter però no li va sortir bé la jugada. Des de la grada se sentien crits de Diego 'calitat', només et falta sang en quantitat.

Mariscal: Va imposar la seva llei una mica massa tard. A riera no se li pot deixar ni que acomodi la pilota abans d'una falta per déu. Com que no ho entén, seria bo que passés al pla B, que es dur a terme normalment en els rondos de conversació es tingui o no pitrall.

Cristian: Segueix complint amb grans pujades per la banda, no sembla el cos que es veu a primera, segona i tercera vista. Amb ell així, Garrido està plantejant-se pujar de nou a l'amater A, al menys allà... no, allà res.

Riera: Es fa gran i es nota, va voler penjar totes les pilotes, i si no fos per les noves xarxes darrera les porteries, el partit s'hauria suspès per falta d'esfèriques. Massa minuts pel jugador que és.

Ferrun: va jugar de gos de presa, i no ho va fer malament, tot i que alguns vam patir en un moment que semblava escupir sang. Finalment, va aconseguir complir amb la seva promesa de 90 minuts, tot i que al ritme que es va mostrar, Garrido també els hauria fet.

Joan Llarch: Encara juga per la pressió de la premsa, i ara trepitja el camp com si fos una diva del futbol. Va fer una jugada per banda digne del millor Lluís Llach, però la seva centrada va anar amb molta mala intenció. Ell volia que Mayola rebés el cop del porter per col·locar-se de davanter. Com més tens, més vols.

Joel: La seva posició en principi era a la banda esquerra. En principi.
Turu(ru): Va fallar el gol en la jugada ràpida i es va desesperar perquè amb un altre gol així hauria aconseguit convertir-se oficalment en obrellaunes, de moment segueix sent un aspirant més com l'altre que estava a la grada.
Almirall: El davanter segueix baixant el seu percentatge, tot i que es troba amb tot en contra. Un penal no pitat, una falta indirecta dins l'àrea quan ell reclamava que fos directa per xutar ràpidament i apuntar-se el gol... per sort, es respira un vent des del salat mar mediterrani que significa l'avantsala de canvis. Si no marca a Oasis, podria tenir la seva efectivitat a menys % que les conques del Llobregat.
------------------------------------------------------
Joan: Esplèndid. Va tocar cinc pilotes, totes malament, però una tant malament que va anar a dins i va ser el gol. Si hagués tocat com ell volia, la parava el porter.

Solà: Amb por. Els cristalls d'ossos que té li van fer anar amb reserves, tot i que va deixar la seva qualitat palesa en algunes jugades. Li va falta camp i minuts.

Àlex Pum: doncs això, Pum.

Garrido: va penjar un jugador i va seguir posant-se en forma en els escassos vint minutets que li van donar, segueix millorant.

Eric: També se li va fer el camp petit, sel va veure amb ganes de menjar-s'ho tot... ai si la pilota tingués mostassa per sobre, qui sap que hauria passat.

Zipi i Zape: Un plantejament de dubtosa garantia quan es podria haver fet al revés, fundir al primer temps i contenir en la represa esperant un contracop. Però no posarem en dubte el treball d'aquests dos monstrus del futbol actual.

La pregunta sense resposta:Perquè cridava "vaya tela vaya tela joder!" l'amic Andreu?

L'anècdota: Els tràmits federatius van impedir a dumbo jugar el matx per no tenir les orelles reglamentaries. Fonts properes a corporació dermoestética confirmen que el jugador ja ha passat pel quiròfan.

L'esperit: Sacri va estar en ànima dins el vestuari amb tres veles blanques i una foto seva. Seria budú positiu per recuperar-lo a temps i evitar un Ferrun de pivot?