At least we tried to make it

La cançó és perquè s'escolti, el vídeo està per estar. Escoltar cançó mentre es llegeix.

El partit començava amb l’Amater B guanyant des de l’inici. Carrussel Mataronino havia informat, el dia abans, de la fallida que havien fet Premianense i Montgat en aquesta cursa per la segona posició. Així doncs, pintava bé la jornada, tot i que un cel gris, avantsala de la pluja que més tard cauria, no semblava el matí assolellat i brillant que hom esperava. Al Bayer’s Municipal, Zipi i Zape sortien amb un onze equilibrat, no el millor de la temporada però tampoc es podia més. Destacar la presència de Riera i Miki al centre del camp, buscant la veterania i l’experiència en el centre neuràligc de l’alineació. D’aquí D’allà ocupava el lateral dret, malgrat ser ell un mitja punta nat. Precisament la zona d’enllaç amb l’Almirall no l’ocupava Vomirrun, encara en recuperació, ni obrellaunes Turu.

Però les lligues es guanyen sobre el terreny de joc, i el que passés dissabte no servia de res si l’equip no complia. I l’equip va sortir serè, concentrat i sense presses. Fruit d’això, els locals no van gaudir de cap ocasió clara durant els primers minuts, excepte alguna pilota parada. A canvi, elsomnidelb semblava apropar-se mentre gotejaven les primeres oporunitats. Burguer va tenir la primera del matí, però a set metres de la porteria, i amb el porter sota pals, va buscar la vaselina. El mateix jugador tindria una nova oportunitat, aquest cop en una vaselina obligada que el porter immigrant de l’altre equip va evitar. Les coses començaven a no sortir, l’Almirall va tenir la seva única opció clara també en la primera part i tampoc va entrar. Riera va fer el xut de la seva vida (perquè no es colava més enllà de les muntanyes i anava a gol) i el porter l’aturava. Mariscal enviava una falta al pal (després ho provaria cinc cops més però no va haver-hi sort). I amb tot, va arribar la jugada que tothom sabia què passaria. Riera perdia una pilota al mig del camp. I quan ell fa això, acte seguit arriba una targeta. El segon capi va entrar per darrera aparatosament quan encara hi havia defenses. Vermella directa, justa, i a patir. Realment no es va patir gaire. Però ells, en un córner, marcaven l’1-0.

En la represa, la pluja va fer acte de presència. Tres eren els seguidors incondicionals que davant vent, marea i aigua, seguien impassibles a les grades del Bayer esperant la reacció del seu equip. La segona part va caure en el vici prematur de penjar pilotes a l’àrea. El camp, amb les quatre gotes, passava a ser una pista de gel per la pilota, que a cada bot se n’anava directe a les mans del porter mal combinat visitant (taronja, guants verds, mitges blaves –potser que n’aprengui del nostre). Els canvis no van sorgir efecte. Joé va estar en la seva línia (si algun dia fes 90 minuts seguits, hi ha rumors que li sortirien arrels a la gespa del Municipal on es trobés), Ferrun a la banda no és Ferrun, i a sobre, va tornar a trobar-se malament, i obrellaunes Turu va veure les pilotes més al cel que a la terra. A destacar una ocasió creada per l’Almirall que va servir el gol en safata a Eric (qui va recordar-nos que ell és dretà) i una bona passada de Ferrun que va desviar un defensa just a temps. Amb tot, Superman Andreu va aparèixer per fer una aturada espectacular quan tothom pensava que la pilota, veient que la posició del gran porter millor persona era un xic avançada, acabaria dins.

Després de la crònica estricta (no es pot fer broma amb la mala sort) destacar el cop de cap de Vivas, que no va ser gol ja que no va rematar a la pilota, però que va servir per marcar la cara d’un central, les insolacions dels jugadors locals, lo perdut que anava un dels hooligans del premianense (anar vestit de blanc amb pantalons pirates amb el dia que feia té delicte), l’exemple a seguir que és Zape de cara els àrbitres (ara tots recordem amb certa nostàlgia quan jornades enrere l’amic Puig li deia a Zipi que deixés als àrbitres, que no s’enfadés, etc.). L’Almirall va estar a punt de caçar a manotades un rival i poca cosa més... l’estampa de Zape i Riera, ambdós asseguts en el mur de les lamentacions que està a la porteria oest del camp, reflectia, ja en el primer temps, la sensació que diumenge, per desgràcia, tampoc va poder ser.Queden tres finals amb tres rivals complicats. S’ha de resar que Montgat punxi la setmana vinent amb el Cabrera, i esperar que el Premianense segueixi amb la imatge de dissabte, perquè llavors tornarà a punxar segur. Però el més important és saber els errors propis per no repetir-los i donar el do de pit necessari per complir el somni. Encara hi ha possibilitats. Ànims.

1x1:

Andreu: Segur en totes les seves accions, va mantenir viu l’equip amb una intervenció de molt mèrit.

D’aquí: una mica lent davant el ‘7’ rival, però va complir amb la seva funció. Llàstima que volia pujar a rematar-ho tot no se sap ben bé perquè.

Cristina: Bon partit en termes generals, tot i que va ser superat un parell de vegades.

Albert: va mantenir sòlida la defensa tot i algunes errades a l’hora de treure jugada la pilota.

Mariscal: Molt seriós en defensa, va fer un pal i va saber aguantar amb una targeta.

Riera: va tenir el gol en un xut llunyà. Es va esborrar amb una entrada a destemps i fora de lloc, però l’equip no el va trobar a faltar.

Miki: al final renovarà per una temporada més si algú no fa alguna cosa per evitar-ho. Segueixen confiant amb ell, tot i que va ser substituït.

Cristalls: Va tenir algunes intervencions de mèrit en el primer temps, però es va trobar a faltar més punx per la banda dreta i més anar al gra.

Sacri: No va tenir el seu dia, tot i que va repartir joc com només ell sap fer.

Eric: va tenir tres ocasions per marcar, però la sort li va donar l’esquena. Esperem que als entrenaments deixi de provar vaselines i provi xuts a ras de terra

Almirall: va abarallar-se amb els defenses, una ocasió clara i va donar un gol. No va gaudir dels espais i pilotes que acostuma a tenir en altres partits.

Joé:

Ferrun: Si no baixa aquest ritme de vida, no podrà jugar ni deu minuts.

Turu: Va tenir alguna pilota, però no va entrar massa en joc.

Zipi i Zape: van fer el que van poder. El segon va perdre els papers, tot i que la grada va trobar a faltar el seu ja conegut “però que estàs begut?” dirigit a l’àrbitre.

Comunicat: La crònica ha de ser-hi, però la decepció per la derrota no ha permès al cronicad’or fer ús del seu enginy per narrar la realitat que hi ha en el terreny de joc i rodalies. Això passa perquè escric amb el cor, i el cor diumenge va quedar-me malalt.

Us deixo la lletra traduïda de la cançó:

Oh baby, no ploris...
Oh baby, només digues adéu
Oh ara nen, no ploris
Oh nen meu, al menys ho hem intentat

Al menys ho hem
intentat aconseguir
Però aquests dies estic confós
Amor meu, al menys ho hem fet
Deixa’m agafar-me a tu

Oh baby, no ploris...
Oh baby, només digues adéu
Oh ara nen, no ploris
Oh nen meu, al menys ho hem intentat

Almenys ho hem intentat però hem perdut
Vull recordar
Com vas aguantar allà mentre somreies
I el teu somriure resta aquí amb mi

Resumint, es pot lamentar a l'última jornada, però que no es digui que no ho hem intentat: At Least, we tried to make it (al menys, hem intentat fer-ho).

GO WEST!

Hi ha temes i temes. L’himne que representa el nostre somni ha estat trobat. Hi havia la cançó que parlava dels nostres homes (MM), les que ens feien ressorgir d’entre les cendres i les que escenificaven l’estat, l’esforç i la dificultat de l’empresa. Però ens faltava un himne que ens digués, ens recordés, ens esperonés, en el somnidelb. Només el deixo perquè hom pugui entrar visual i sonorament el que significa la segona plaça. La segona plaça és l’oest com a metàfora d’anar a algun lloc lluny. Us deixo el vídeo, la lletra traduïda i el seu significat a cada paràgraf. Entre parèntesis trobeu la veu poderosa que acompanya en la cançó. Aquesta veu representa el vostre entorn: familia, premsa, aficionats, etc. Que volen acompanyar en aquest somni. Go West, anem a l’oest.

(Nota: primer s'escolta la canço llegint. Després ja es veurà el videoclip amb el paràgraf, pel que jo em saltaria el primer paràgraf en curseta.).

Go West:

El videoclip:

La cançó comença en el minut 0.37. L’afició està amb nosaltres. Caminavem sols al principi, i els rivals semblaven poderossos (50 segons) però mirem alt, perquè volem envair la segona plaça. Els enemics, 1.04 no fan por. “Què és el que som?” (1.08) el camí està obert per qui mereixi i demostri que pot arribar-hi (1.25). vint segons més tard una cosa que queda clara, molt clara: JUNTS. Al 2.06 ens trobem a mig camí, amb molt per fer, però molt après també. Alguns rivals, 2.08, ja ens miren des d’abaix. 2.20 ells han pres avantatge, però això no és definitiu. 2.42, crit d’ànims. 2.58, la terra promesa la podem tocar. La porta al 3.06 està oberta. Només s’hi ha d’anar. 3.18, en territori enemic, mirar enrere no està permès. La por, tampoc. Per això, 3.29: What we're gonna do is Go West! (el crit de guerra, la pell de gallina). 3.41 Zipi i Zape apunten a l’objectiu, 3.44 el Premianense caurà. 3.55 ho hem aconseguit. El cim és aquí.

Anem-hi, anem-hi, anem-hi, anem-hi

(Junts) anirem pel nostre camí

(Junts) Marxarem algun dia

(Junts) La teva mà en les meves

(Junts) Farem els nostres plans

(Junts) volarem tan alt

(Junts) direm adéu als nostres amics

(Junts) això és el que farem

Aquí es gestava el somni del B. Precisament va començar amb una dèria de l’Almirall, desconegut per aquells llavors pels jugadors del B acabats d’arribar. Sí, va ser davant el Masnou Atlètic on en un acte rebel va decidir baixar a l’equip on els jugadors són feliços. La frase de les mans és una conversa entre Borrit i Zape.

(Anem a l’oest) La vida és pacífica allà

(go west) en l’aire obert

(go west) on el cel és blau

(go west) això és el que farem

(go west, això és el que farem, anirem a l’oest)

Tots sabem que la segona plaça, amb Premianense, Montgat, Empenta i altra purria per sota, i l’Argentona tant lluny, és el paradís on el cel és blau, l’aire es respira natural i allà és on anirem. On acabarem.

(Junts) Estimarem la platja

(Junts) aprendrem i ensenyarem

(Junts) cambiarem el nostre ritme de vida

(Junts) treballarem i ens esforçarem

Estimarem allà on arribarem, i el fet d’arribar allà serà perquè hem après molt en el camí i hem ensenyat que el futbol és cor, pit, collons, empenta. Força. El ritme de vida es refereix a la Segona Territorial, bastant més elevat (la prova son els fracassos de Marma en dita categoria).

(T’estimo) Jo sé que m’estimes

(Et vull) com podríem estar en desacord?

(per això...) ...no m’oposo!

(quan dius) que tu t’encarregaràs de la resta

El somni és de tots. Els jugadors, l’equip, interpel·la el seu entorn i l’esperona. Vosaltres guanyareu. Nosaltres us portarem a dalt de tot, on tindreu èxit. Serà un infern pels rivals. Amater B o mort.

(Go west) la vida és pacifica allà

(Go west) En l’aire obert

(Go west) nena, tu i jo

(Go west) és el nostre destí

(Go west) és el sol a l’hivern

(Go west) Simplement ho farem bé

(Go west) on els cels són blaus

(go west, això és el que farem, anirem a l’oest)

Els beneficis de la segona plaça barrejats amb una conversa entre Zipi i Zape, parlant del que representen per l’equip (el sol en l’hivern) i conscients que el seu destí és ser segons i deixar bocabadats a tot el Juventus AC.

Allà on l’aire és lliure

Serem (serem) el que volguem ser

Ara, si ens reafirmem

Trobarem (trobarem) la terra promesa

Crec que això parla per si sol. Un últim esforç.

(Jo sé que...) hi ha moltes maneres

(per viure allà) en el sol o en l’ombra

(junts) trobarem un lloc

(per quedar-nos) on hi ha molt espai

(sense presses) ni amb el ritme de l’est

(Els aldarulls) xiuxiuegen tan sols per alimentar

(jo sé que jo) estic llest per marxar també

(així que això...) És el que farem!

(El que farem és...) (minut 3.28, ompliu-vos d’energia)

Allà s’arriba de moltes maneres. Alguns a base de talonari. Nosaltres, a base de somriures. No podem anar amb presses per guanyar el que queda, però hem de tenir un ritme millor que els nostres rivals (l’est). I sapigueu que no esteu sols en aquest camí, us acompanyarem.

(Go west) la vida és pacifica allà

(Go west) En l’aire obert

(Go west) nena, tu i jo

(Go west) és el nostre destí

(Go west) és el sol a l’hivern

(Go west) Simplement ho farem bé

(Go west) on els cels són blaus

(go west, això és el que farem, anirem a l’oest)

Allà estarem.

Com no guanyeu al Masnou Atlètic, em cagaré en la puta.

Que comenci la festa, ja hi som tots! (firma de prestigi: Almirall Mayola)

El partit contra el S’han Fos va tornar a situar cadascú al seu lloc i a demostrar que les coses no canvien a Can Juventus B. Com resava el mestre de les ones, Don José María García: “El Tiempo, ese juez que da y quita razones”. Tots els feligresos de la parròquia verda van exhibir les característiques i peculiaritats que els convertiran en herois d’aquesta epopeia. A tall d’exemple: el Mariscal ha vist renéixer els seus problemes crònics a l’ingle. El seu germà torna a demostrar que l’estómac a prova de bombes només el té per lligar amb segons quines mosses del Clap, i no pas per digerir els cubates del divendres. Joan Lluís David veu, per enèsima vegada, que no marcarà mai vestint la samarreta verda. Santi, quan més apretava el potent rival, va tornar a liderar la defensa al costat de l’incombustible Miki, i Zipi i Zape...doncs això, Sabu i Putxi van seguir demostrant que el seu concepte futbolístic és molt pobre i que no volien lluitar per guanyar el goal average amb el Premianense. De totes maneres, el rival a batre va punxar contra el Masnou Atlètic i el Montgat va fer el mateix davant l’Oasis. Dissabte, segon i tercer classificat tenen partits complicats i si la sort acompanya, aquesta vegada sí, l’amateur dependrà d’ell mateix per assolir el somni.

El matx va començar a quarts de quinze perquè els aficionats radicals del Juventus van apedregar l’autocar del S’han Fos just sortir de la mai prou ponderada població de Campcentelles. Així les coses, els jugadors visitants van haver de viatjar a peu fins l’infern de Can Xalant, i alguns dels seus homes van cremar tantes calories que van arribar a Mataró més prims que en Garrido i en Santi junts (veure el porter Donatello i el mig centre Rafael, que tallava el bacallà al mig del camp). A sobre d’arribar una hora tard, venien caminant els fills de la putíssima!

Després de passar revisió, i comprovar amb el nostre nou delegat que en Sacri tenia penis (ben rasuradet per cert) i que, per tant, era del sexe masculí, va començar el partit contra les Tortugues Ninja. Només havien passat tres minuts de joc quan l’Almirall controlava a la perfecció una pedrada del Mariscal per afusellar Donatello per primera vegada. Acte seguit va arribar el segon de Mayola, que rematava a la perfecció un córner servit per Eric (que buscava, com sempre, el gol olímpic). Sacri marcava el tercer després d’una bona combinació amb fetge-run (que començava a treure aquest òrgan vital per la boca). Sacristà, que jugava amb cinc quilos de pes incorporats a una canellera blava que portava al seu braç esquerre, amb l’objectiu amagat però evident de tenir algun dia els braços de l’Almirall, marcava gràcies al desequilibri ocasionat per l’esmentada canellera.

A tot això, a l’altra banda del camp, el pirata Andreu demana a Catxo “un cafetó siusplau,mmmmmmm....”. El nostre guardameta va tocar menys pilotes que en Joé en tota la temporada.

Les tortuges Ninja, debilitades perquè Can Lluís estava tancat i no havien tingut la seva ració de pizza, donaven més facilitats que un equip amb Sabu i Putxi de titulars. L’Almirall tornava a caçar una passada a ningú de Vivas per marcar el 4 a 0. El cinquè, novament de l’estrella de l’equip, va arribar després de l’enèsim xut de Ferran. La canonada de l’11 va aturar-la Donatello, però aquest va cedir la pilota a Mayola, conscient que necessitava el gol en la seva lluita pel pichichi. I aquí sí, Ferrun va dir prou i va acostar-se a la banda per treure els Special K i el plàtan que havia esmorzat, amb uns trossets de fetge i ronyó incorporats, això sí. Abans del descans, l’Almirall encara va tenir temps per marcar el sisè, cinquè del seu compte, amb una espectacular rematada que va arrencar els ohhhs del públic que omplia la graderia de Can Xalant (els seus pares i quatre gats més).

La segona part no passarà a la història del futbol, potser sí als anals (d’anus) perquè va ser una autèntica cagada. Quan tot semblava indicar que l’equip podria lluitar pel goal average, els Vivas es van esborrar del partit (mai més aquesta temporada els tornarem a veure 90 minuts en un rectangle de joc). Miki continuava a l’equip, i malgrat la presència del grumet Solà, Zipi i Zape volien els seus minuts de glòria i es van auto-donar entrada. Sabu va estar apunt de caure fos, com el rival, per un cop de calor, i el millor que va fer Putxi va ser tornar la pilota al S’han Fos, en una jugada com marquen els cànons de l’esportivitat, però amb l’únic objectiu, en el fons, de rebre un aplaudiment del públic en l’única jugada de mèrit que podia protagonitzar.

Destacar el gol de Joan Dallà Daquí, un mitja punta nat, segons paraules seves, tot i que ha jugat tota la vida de porter, que només marca en les cites importants com la de diumenge. Menció apart mereix Joan Lluís David Llarch Llach de Banyoles Pla de l’Estany. Va quedar demostrat, una vegada més, que no marcarà amb la samarreta verda. Només ho fa fet en algun entrenament, però no compta, perquè en els entrenus vesteix samarreta grisa com els autèntics macho mens del grup, i no pijamet com les nenetes. A la primera part, Negre de Banyoles Pla de l’Estany va estavellar un xut al més pur estil Cristiano Ronaldo, al pal. A la segona, els hàbils reflexos del porter Donatello, que va fer gala de les seves magnífiques condicions físiques, van evitar que transformés un penal que estava magistralment executat.

L’1X1:

Andreu: Volia el tallat amb sucre, i no sacarina com li va preparar en

“trosset mmmmm”. És un noi molt dolç el goalkeeper. La setmana que ve, a Masnou, podrà jugar amb les botes taronges i així combinar-se, definitivament de cap a peus.

Cristina: sense fissures en defensa tot i la qualitat dels davanters rivals. El seu problema és que parla massa al camp i de vegades perd la concentració.

Predicador Llongueras: Va demostrar que és l’autèntic líder de la defensa, malgrat que per veterania hauria d’agafar aquest rol el Mariscal. Les seves oracions han donat ales i han fet creure a l’equip de nou.

Mariscal: Els que manen les tropes a la guerra no van mai a la primera línia de combat. Amb la ja típica cantarella de l’ingle, es prepara per viure a la rereguarda (o a la graderia directament) el desenllaç d’una batalla que dirigirà des de la distància.

Garrido: Pletòric de forma pujant la banda sense descans i sense entrebancar-se amb la pilota en cap ocasió. Al costat dels jugadors del S’han Fos, semblava un atleta professional.

Miki: Conscient que la setmana que ve torna a la suplència, va implorar als místers una darrera oportunitat per acomiadar-se de l’afició de Can Xalant. Ell vol seguir una temporada més, però el consell de savis del club no està per la labor. A canvi del seu adéu, el Juventus ofereix a Miki la retirada, per sempre, del número 6 de l’amateur, i l’exposició del seu últim braçalet de capità al Museu de Mataró.

Joan Lluís David Llarg Llach de Banyoles: Desafortunat en el futbol i també en l’amor. La seva dona no s’ha cregut mai les gestes que corren d’aquest gran jugador, i encara menys que ja tingui els galons suficients per xutar un penal amb un marcador tan ajustat com era el 7 a 0.

Sacri: S’ha convertit en un autèntic gladiador. La setmana passada, a Llavaneres, van haver-li de fer una transfusió de sang per salvar-li el genoll. Li van injectar sang d’Almirall. Divendres va entrenar amb un pes de mig quilo a cada turmellera, i diumenge va jugar amb una canellera per enfortir els braços.

Fetge-run: El va treure per la boca després de xutar 17 vegades a porteria en 28 minuts de joc. Es podia haver guanyat una esbroncada d’algun company, al qual li reclama sempre que les deixi de cara. No va ser així, el “9” és un gran jugador i millor amic.

Eric: Va xutar 13 córners, 14 dels quals tancats tot esperant la cantada del porter i així poder anotar-se algun gol més a la seva escarransida xifra. Conscient que no ha de portar ell el pes golejador de l’equip, es dedica a fer bones assistències i a reclamar que li passin més la bimba.

Almirall: 27 gols en 15 partits i a seguir perforant forats. Va intentar donar assistències de gol, però va quedar demostrat que ho ha de xutar tot perquè les passades mai acaben a bon port.

*banqueta (de luxe)

Grumet Solà: Va entrar a la segona part per sentenciar el partit, però acumula massa qualitat a les seves botes i massa intel·ligència al seu cap, com perquè la majoria de companys entenguin el seu joc.

Santi: Retorn sonat de l’home que el millor que haurà fet en tota la temporada és portar-nos a Salou perquè ho rebentem tot.

Dellà Daquí: Un mitja punta nat, calvo com l’obrellaunes, però amb menys qualitat i personalitat. Això sí, millor estadística golejadora.

Borrit: Semblava l’Atlètic de Madrid. Cinc minuts després d’entrar al terreny de joc ja tenia la cara mig vermella mig blanca. La calor, i l’emoció de trepitjar la mateixa gespa que han trepitjat homes com Salva, Silva o Emili, van impedir que marqués un gol.

Putxi: Es va multiplicar en tasques defensives, evitant en diverses ocasions nombrosos gols del Juventus.

Obrellaunes, punxadiscos Turu, cuiner Diego, Marc, Joé, Riera.... i........Mas..... i Oscar Dario Scotto: La seva ànima, amb presència física en cas d’alguns, espiritual en altres casos, va sobrevolar Can Xalant’s Park i va fer possible la victòria. Una victòria que serà final!

Autor: Almirall Mayola.

Mariscal i Almirall al rescat!

El partit amb el Llavaneres era un partit trampa. L'amater venia d'una ratxa de dues derrotes consecutives, quelcom mai vist des de l'inici del somni del B. El rival no deixava de ser un grup d'amics entre els que hi havia algun coix, però amb les decisions dels tècnics, els minuts d'alguns veterans i el camp de patates, tot podia ser possible. La victòria va tenir un regust a recuperació, ja que ara Oasis i Salle tornen a quedar per darrera, i Montgat i Premianense són els dos equips que hi ha per davant i a qui s'ha de caçar. L'objectiu està complicat, les sensacions no se sap si han tornat, però es va tallar l'hemorragia.

Molts ho pensaven al final del partit de Cabrera. "This is the end". Després de la devastació inicial, alguns donaven per mort el sentinella que, dins de cadascú, tenia la seva ordre vigent. Però aquest reneix, i davant l'exèrcit de l'1.03, surt d'on calgui per continuar la seva empresa (1.26). Per cert, una de les amigues de Zipi pel proper sopar fa acte de presència vestida de cowboy. Llacunes blanques ara.

El partit va començar com comencen les grans batalles on es guanyen i es perden les guerres. La Rússia on Napoleó va començar a recular. La batalla d'Estalingrad on l'Alemanya nazi va signar el principi del fi. Era un partit per morir sota la bandera verda o per resorgir de les cendres de qui havia estat humiliat. I va ser el segon. La ciutat destruïda va clamar venjança. D'entre la pols, la grisor d'una terra devastada, l'aire tèrbol, va sortir-ne un exèrcit d'aquells que no estaven morts, sinó carents d'ànima. Les tropes estaven clarament malmeses: l'ex-coronel Miki recuperava funcions que li havien estat privades per falta de força. L'estilet Eric seguia sense ànima i sense forces. Els córners així ho demostren (hi ha alevins que saquen més fort). El general Riera recordava quin paper havia jugat en el passat. I l'infermeria, estava plena. Ferrun, Joan Llarch, Solà o el tinent Andreu s'absentaven de la batalla del resorgiment. Però la guerra no la guanya qui més efectius disposa. Vietnam n'era un exemple. La pissarra va funcionar, i la contradictòria intel·ligència militar va servir-se de l'estratègia per tirar endavant una batalla com poques. El Mariscal Vivas primer, i l'Almirall Mayola després, van fer ús de les pilotes parades, d'aquelles jugades que es dibuixen als mapes, per donar ales a un equip necessitat d'oxigen. La polseguera havia ofegat les tropes.

Tot i això, ningú deia que la batalla seria senzilla. Els mariners britànics del regne de Sant Andrew van aprofitar les mancances d'un exèrcit tocat pel flanc esquerra, on el soldat Garrido posava en dubte les medalles aconseguides en un passat no molt llunyà. Amb l'empat a dos, un tomahawk era redirigit per l'Almirall per fer el 2-3. Segurament qui va fer l'assistència reclamaria que no era una pedrada. Amb el mínim avantatge es va arribar al descans.

En la represa, els aliats dels anglesos van començar a aflorar. El col·legiat es va comportar al més pur estil L'Europa poruga, complaent i en un pacte de no agressió de l'imperi espanyol durant mitjan segle XX. Tot i això, arribaria la jugada del partit. Mariscal deixava les seves funcions per convertir-se en un estilet pel flanc dret de la base local. Després d'intentar-ho fins a cinc vegades, el jugador va aconseguir col·locar una pilota, malament tot s'ha de dir, que el porter va servir en safata a l'Almirall. Si hi ha alguna cosa pitjor que anar a la guerra amb pocs recursos psicofísics, ho és anar-hi amb por. I el guardameta local ho tenia tot. Amb el 4-2 Saborrit va embogir per moments. Diuen que les dèries d'un sol home poden enfonsar tot una tropa, i així casi passa. L'entrada de Ferrun va quedar diluïda pel moviment conegut ja com a suïcidi-Miki, sí, col·locar el veteraníssim jugador de central. Per sort, el Llavaneres era molt fluixet i les coses no van anar a més. A destacar la presència del jove número '13' verd, a qui se li van veure maneres.

L'1x1:

Marc: no va defugir de les seves obligacions i va jugar amb una mà malferida. No li van arribar faltes penjades al pal llarg.

Albert: Heroi de guerra. Aquell soldat que després d'una batalla acaba en vida mentre veu passar els cadàvers dels seus companys i a qui pot, salva de les grapes de la mort.

Diegol: Encara intoxicat pel enfondrament de la ciutat, va recuperar la moral i va estar a punt de marcar a pilota parada. No el busquen el suficient.

Mariscal: Golejador, per uns moments disfressat d'Arjen a la banda, va posar-se l'equipa les espatlles, tot i que la famosa 'ingle' comença a aparèixer. Massa partits seguits.

Garrido: Passat i sobrepassat. El lateral només va agraïr una cosa, que el camp tingués les limitades mides que tenia.

Miki: Allà estava, batallant per intentar respirar. Es va transformar en suïcidi Miki a petició de Borrit, però no va tenir temps de fer gaires de les seves.

Sacri: Un vertader guerrer, o això creu ell. Dilluns passava el parte de guerra dient que, ull a la dada, s'havia fet una miqueta de sang jugant. Sang per demostrar que les batalles curteixen als més febles. Bé, això de feble per en Sacri se li hauria de preguntar a en Ferrun.

Riera: En la seva línia. Va merèixer un aplaudiment quan va ser canviat. No va colar cap pilota i no es va esborrar del partit com ja va fer davant l'Argentona.

Turu (ru): matxacat per l'entrenador, només juga bé a la hora dels vampirs. No va poder ser l'obrellaunes.

Eric: Va donar una assistència, i quan semblava que el xaval es recuperava (ja ha quedat clar que en els partits complicats desapareix) va dedicar-se a intentar aprendre a sacar de córner. Va abandonar el partit en el minut 33, i això que no va ser canviat.

Almirall: el seu encert de cara a porteria comença a millorar. Qui li havia de dir que havia de jugar amb llagues, els turmellets de cristall i els problemes psicològics per acabar funcionant de cara a porteria. Els seus mísils representen la dignitat en peu de l'equip.

Ban-killo---------------

Ferrun: Va jugar poc després de rebre una poderosa lesió de part del jugador de ferro, contundent, de cos corpulent i entrades sanguinaries Sacri-duo.

Joel: Va demanar a Zipi no jugar per prevenció i es va quedar a la banqueta.

Joan: Desubicat. És un mitja punta nat que va haver de multiplicar-se per la banda.

Cristian: La infanteria va entrar tard al terreny de joc, però va complir amb el seu objectiu: abordar els vaixells rivals i robar la pilota en el seu moment. Molt superior a Garrido.

Zape: Va estar més pendent de discutir-se amb Zipi i de parlar amb el públic perquè aquest no li infligís el vilipendi mediàtic que de jugar a futbol.

Els entrenadors: Després de no presentar la dimissió, sembla ser que amb ells l'equip comença a aixecar-se del cop de la setmana passada:

Sentinella en una ciutat destruïda

2 m Soldat armat posat per un temps determinat en un lloc per vigilar-lo, impedir el pas, evitar una sorpresa

Sobre l'orgull i la feina encomanada. (en construcció)

Explica la llegenda que un sentinella va ser ordenat a lluitar per vigilar la seva ciutat. El dia de l'atac enemic, el guerrer estava sol davant el perill. No hi havia companyia, no va rebre ajuda. I ell sol davant un exèrcit no va poder evitar la destrucció de la metròpoli. Va sobreviure. Mai més ningú va tornar a la ciutat per dir-li que marxés, que tornés a casa. Que deixés l'empresa per la que havia estat encomanat. I ell va restar allà, entre les pedres, i la pols, amb el seu objectiu vigent. Vigilar la ciutat destruïda.

Els soldats no abandonen mai abans d'hora el seu motiu, el seu què. Lluiten fins l'últim final i compleixen amb els seus ideals fins que no els queda alè, encara que els esdeveniments torcin l'objectiu, encara que no hi hagi fe en aconseguir-ho. Perquè la fe dels soldats està en donar tot el que els hi és possible. Un guerrer prefereix morir a eixir per la porta del darrera. I diumenge es va respirar la sensació que part de la tropa escollia marxar per la porta dels indignes. Dels desertors. Dels porucs. Però encara estan a temps. Sis batalles per recuperar l'honor. L'orgull perdut i l'ocasió de tenir èxit o fracassar en l'objectiu. Però no en abandonar-lo abans d'hora. Millor un fracàs que una retirada. Que quan es passi balanç, es pugui haver perdut la guerra, però no la dignitat.

El partit davant el Cabrera va sacsejar el somni del B. Va destruïr la metròpoli. Al final del partit, el comentari era que s'havia despertat. Es van sumar un cúmul de circumstàncies: Errades de cara a porteria, mig del camp perdut, Miki de titular, errades defensives. Tot i això, l'empenta, o el més conegut com a Pit i Collons va permetre que a base d'inèrcia encara s'estigués dins el partit. Alguns van fallar. Altres no van aparèixer. Però no és el moment de llegir cartilla. Com diu el sergent Ferrun, toca fer pinya i toca mirar l'amor propi de cadascú. Una de les premisses de l'enemic bèl·lic per excel·lencia és divideix i guanyaràs. No regalem més metres d'avantatge en aquesta cursa. Una cursa que ja no és contra el Premianense, la Salle o el Cabrera. Una cursa que és contra nosaltres mateixos.

Pensar que ens hem despertat d'un somni és absurd. El somnidelb no és més que l'extrapolació en text, música, imatge, seguiment i ànima a la xarxa d'una voluntat comuna, que estava amagada dins de cada jugador, però que hi era. Ni el cronista ha fet somiar als jugadors, ni aquests estaven endormiscats. El somnidelb és un somni real. Del món de la consciència. No és res més, per tant, que una il·lusió. Una il·lusió d'un grup de jugadors (més de 14 per qui ho dubti), de dos carismàtics tècnics i d'una poca però sorollosa afició. I el quedar segon no és més que una fita de la qual ningú s'enrecordarà si, quan acabi l'últim partit davant el Premianense a casa, s'hagi aconseguit o no la plata, els jugadors es mirin, somriguin i diguin, "sí".

Que cadascú es miri al mirall (no l'almirall mayola, al mirall d'espej). Sí és capaç de dir-se "jo vull", que demà vingui a entrenar. Aquesta jornada no hi ha cançó, l'única música que s'ha d'escoltar és el silenci de la reflexió.

Potser no tornen els resultats, però que almenys tornin les bones sensacions. A guanyar diumenge.

PD: no m'he oblidat de fer 1x1 o cròniques, però preferixo no provocar la retirada d'alguns jugadors fins que acabi la temporada.