Dilluns de sang (Maig del 68)

La millor cançó possible per sonar de fons en aquest partit.

Dilluns va ser l’avantsala de la commemoració ,avui dia 6, del 40è aniversari del dilluns de sang del maig del 68. Aquella revolució social francesa iniciada pels estudiants que van fer front a la repressió policial i, acte seguit, la dels treballadors per reclamar millores de les seves condicions. Va ser una bufetada a l’estructura centralista, al domini burocràtic, l’extinta societat i un pas d’altra banda cap a la llibertat sexual que ha permès, entre d’altres coses, que avui alguns com l’almirall puguin gaudir amb les seves maneres de fer. Per tant no és estrany que en una data tan assenyalada, dilluns 5 de maig d’entrenament, l’amater B aconseguís una victòria després d’una revolució similar salvant les distàncies.

L’absència de Borrit en els primers compassos de l’entrenament va propiciar els primers alçaments de veu per part dels estudiants del B. Volien partit contra l’A. Malgrat sortir escaldats l’últim cop en la presentació dels equips del club. Zape, sublevat, acceptava que els alumnes del professor mikirrodiané sortissin als carrers de París per fer front a la repressió de l’estat. Estaven cansats de veure com les llums de Xalant’s Park s’apaga quan ells no han acabat l’entrenament. Així, després d’un escalfament pels dos conjunts, començava un partit per les urgències. L’A per saber el que és guanyar després de tant temps. El B per sumar tres punts importants per la lliga. I van començar forts els del B.

El primer en avançar-se va ser l’equip de Puxi. Va fer jugar l’extrem veloç Mas, un jugador que no té fitxa i que de gran volea feia el 0-1. El gol era com un gerro d’aigua freda pels homes de Eduhardo, que encara no sabien que feia una defensa amb Al Hammed de lateral esquerra, Semili a la dreta i Martín de titular. Els primers minuts van ser de clar domini dels de Zape, que creaven perill amb un Tururu irreconeixible que es movia més del que havia fet en tota la temporada. Les males llengües diuen que vol tornar a les mans del seu descobridor i mentor, Edu. Va ser l’obrellaunes qui va fer el 0-2, tot i que el gol arribaria després que Martín reclamés fora de joc quan tenia a Turu per davant seu mirant-lo. El davanter va xocar la mà alçada del central i va demostrar-li a Burru com es fa una vaselina en cullera. Poc després, Burguell ho intentaria, però tots, inclosos els que ahir no estaven en la bombonera de Xalant’s Park, saben que va passar amb la seva vaselina.

El dilluns de sang per l’A va continuar amb el tercer gol de la nit. Borrit ja estava allà, indignat per la revolució i les trinxeres muntades. Volia marxar, però en saber el resultat, volia restar al final de l’encontre. Triple H Rimblas va intentar regatejar dins l’àrea... però no la del rival, sinó la seva. I Andreu li va pispar l’esfèrica, li va dir A(n)d(r)éu i va donar un gol en safata a l’Almirall mermat físicament perquè fes el tercer. El jugador, havent fet el gol, es va retirar després de veure que a galopades, ahir, no podia ni amb Martín. Els isquio no perdonen. A l’altre banda, un policia com Silvaine va decidir retirar-se en estar en contra del seu cap. Va marxar amb tres patades antològiques contra la valla. La tercera va ser de traca i mocador davant els ulls de nostre senyor totpoderós Graupèré.

Les forces armades de De Gaulle

La resposta, tot i els problemes interns, va ser fulminant. Durant el dilluns de sang va haver-hi centenars de policies ferits, però encara va haver més manifestants arrestats. I així va començar amb el primer xut de Ferran Corbe entre els tres pals en setmanes que significava el 3-1. La remuntada era possible i més amb Mikiarra cobrint a Eric. Un traïdor com molts dels que va haver-hi. Poc després, Gerard el fisio engaltava un dispar que anava a tota l’esquadra. I van començar els plors. Zape, tant ple de goig minuts abans, començava amb les excuses. Joan d’Aquí d’allà, mitja punta nat durant tota la temporada, tornava a ser ‘porter’ per justificar una situació que ja coneix l’equip: només saben guanyar si pateixen. I més quan els ‘porters’ van demostrar tenir més qualitat que alguns jugadors de camp. Deixant de banda els deliris de Zape, en un córner arribava el tercer per part de l’A, la jerarquia A-B semblava començar a equilibrar-se.

I va arribar el tripijoc de Zape. Va començar a cridar de punta a punta si acabàvem ja el partit tal i com havia demanat Hardo, que volia deu minuts per posar a to la policia nacional francesa de cara un mes de maig que encara seria prou dur fins que el terrosset de sucre de la revolució es diluís amb les millores de treball i salari que es van aconseguir fa 40 anys. I mentres es discutia sobre això, el B sacava un córner que va agafar tothom desprevingut. El porter d’allà tornava a ser mitja punta i rematava sol una pilota que, a sobre, lesionava al porter de l’A quan aquest marxava cap el vestuari pensant que s’havia acabat el partit. 4-3 i victòria del B. I tots contents. El B perquè agafa moral pel partit amb el Premianense a qui se l’ha de guanyar per demostrar que ells són millors. I l’A perquè el ritme d’una derrota per setmana, aquesta ja ha arribat i per tant, diumenge segur guanyaran a la guerra dels Molins. Nota històrica: El final del partit canvia una mica del que va passar al de juny del 68 i que va acabar amb De Gaulle de nou guanyant les eleccions.

Segurament el partit serà impugnat per alineació indeguda del B, fent jugar MasMasMas quan tothom sap pel que es va veure que deu tenir fitxa d’un equip de preferent. La FCF dictarà resolució.