The Last one

El somni del B va agafar forma en un dia intempestiu. A les entranyes de la Metropolis catalana es trobava un infern. L’estadi del Montcada. El dia tampoc va acompanyar massa. Era encara un d’aquells capvespres d’hivern on el fred es notava si no s’estava enmig d’una batalla. El rival, més por prèvia que real, havia de ser l’Ítaca de Saborrit. I vaja si ho va ser. La prèvia del partit obria un somni entre la xarxa de xarxes, entre la triple w més famosa del planeta. I l’equip va golejar. Un dels motius que em va empènyer a donar constància aquest somni i no deixar-ho en la broma de la setmana va ser l’olor a il·lusió que es respirava en el calentet i modern vestuari montcadès. Allà es veia el caldo de cultiu, el xup-xup que es necessita per forjar coses grans.

Des de llavors, el somni ha estat present dins de cadascú de nosaltres malgrat que a vegades, com el dia de l’Empenta o el dia del Cabrils, els resultats fessin que, momentàniament, alguns baixessin el cap. Tot i això, l’equip ha lluitat fins l’últim moment per aconseguir la segona plaça. Aquesta ha estat inaccessible, però el somni ha servit per convertir l’equip en una llegenda i, els seus jugadors, en mites. Mites del somni del B, un humil projecte fet des del cor i pel cor que aquest diumenge arriba a la seva fi amb el tancament oficial de la temporada. Enrere queden petits detalls dins una gran temporada que fan enorme cadascun dels jugadors que han pres part en aquest objectiu comú.

Les escridassades de Zipi i el tranquil (sic) Zape, la xerinola i crítica constant des dels companys de la banqueta, les cagades en el món mundial de l’Almirall quan fallava tres de les cinc ocasions que tenia per partit, les culleres fracassades de burgull, la fragilitat d’en Cristalls, la seguretat defensiva de Cristian Panucci, Llongueras, Diegol, Alex –bé, l’Alex menys-, i Garrido, la maduresa del Mariscal, el braçalet en mans de Riera, la regularitat de Joé (sempre ha jugat al mateix ritme), les trallades de Lost-Fer, el gol que mai va ser-ho de Joan David etzètera Llarc, el providencial mitja punta d’Aquí d’Allà, la classe en els entrenaments de Turu i Enric, el cosí d’en Garrido, les aturades de cervell de l’Andreu, el toc de pilota del porter Marc, el tatuatge del cosí d’en Garrido, l’aportació emocional d’en Mas als entrenaments, la no presència de Santi Flores júnior al llarg de la temporada, la perilla del cosí d’en garrido, l’actuació d’en Tristany a Oasis, la sensibilitat d’en veu de pitu i, sobretot... la darrera temporada en actiu de Mikiarra. Per fi. Si em deixo algú, disculpeu-me, però he dit 23 jugadors! No espereu que m’enrecordi de tots.

El somni arriba a la seva fi. Però no només el somni, sinó també el B. Continuarà existint l’amateur B com a equip de futbol de la tercera territorial, però se’n van els dos artífex que han fet que el B fos tant especial. Puig i Sabu. Sabu i Puig. L’un per l’altre i tots morts. Gràcies a ells el primer que s’ha aconseguit és que els que arribávem a l’amateur B ens sentíssim com a l’equip on hem estat sempre. Van posar per sobre de tot l’amistat i, després, el futbol. I gràcies a això s’han viscut sopars memorables (com el canvi d’època al Pintxao amb la renovació de la capitania, el sopar a Can Quadrado o l’escapada a Salou) i l’equip ha estat una pinya. Una pinya durant, com a mínim, els cinc anys que la generació del 84 ha estat en l’amateur B. D’abans i de després, no som els que haurem de parlar-ne.

Gràcies a tots per fer-nos gaudir i viure la lliga amb neguit diumenge rere diumenge. El somni, en part, s’ha complert.

Sort.

Cronicad'or penja la ploma.

Saborit en antena: acomiadament i 1x1 del Bessons de ferro

Bé nois, la temporada ha acabat i és l'hora de recopilar, reflexionar i analitzar. Us deixo la carta d'adéu del tècnic Saborit i el seu 1x1 de cadascú de vosaltres. Perdó, de nosaltres. El personal acomiadament i anàlisis de temporada de Cronicad'or el tindreu la setmana vinent per no restar trascendència ni robar un xic de protagonisme a un pilar del somni, el tècnic de tots que mereix el seu moment. I el seu moment és aquest.

Carta d'acomiadament:

Bé nanos, suposo que dimarts ja tindré la confirmació de Salou previst per aquest cap de setmana. Recordeu marxem divendres, tornem diumenge i val 45€. Si podeu aneu confirmant la gent que veniu per dir-li a en Santi, ok?
També aprofitaré per dir-vos que l'any que ve, igual que en Puchi, no seguiré com a entrenador. Degut a motius personals i ètics fan que no continuï.
M'agradaria valorar la temporada. Crec que ha estat força bona, no m'esperava que a falta de 2 jornades encara tinguessim aspiracions de jugar la promoció d'ascens. Realment ha estat una grata sorpresa.
A la pre-temporada en Puchi i jo pensàvem que seria una temporada de transició, hi havia molta gent jove que jugava per primera vegada com a amateur i creiem que els hi costaria adaptar-se a jugar amb gent que porta anys a tercera.
Valoro molt positivament la integració que hi hagut dels jugadors nous amb els que fa anys que hi són, la força dels joves juntament amb l'experiència dels veterans ha fet que formessim un equip molt compensat on tothom ha aportat el seu granet de sorra per tirar endavant un grup que, històricament, mai ningú dóna un duro per nosaltres.
Crec que si haguessim cregut més en les nostres possibilitats ara estaríem parlant de la consecució d'una fita inimaginable per l'amateur B. M'hagués agradat veure la cara de més d'un del club si haguessim aconseguit la segona plaça...
A títol personal, vull agrair a tota la plantilla per tornar-me a fer sentir, dins el futbol, que aquest any es lluités per alguna cosa més que no fos superar al Liverpool a la classificació (els veterans ja saben de que parlo). He viscut com mai l'emoció dels partits, tant les victòries com les derrotes, poder arribar a casa després d'un partit guanyat amb la sensació de la feina ben feta ha estat molt gratificant, o al contrari, després d'una derrota no tenir ganes de parlar amb ningú, menjant-me el tarro tot el dia.
Agraeixo també la implicació de tothom, des dels jugadors del B com dels ex B, aquests sobretot pel seu recolzament en els partits. Esmentació en especial a en Salva, sense ell no estaria escrivint aquí, és i serà el gran pilar de l'equip, és el que creia més en nosaltres i gràcies a la famosa frase "Pit i cullons" aquest grup ha reaccionat per adonar-se que si es vol, es pot.
Espero que aquest any la gent hagi disfrutat com he disfrutat jo, sobretot vull fer enfasi a la gran assistència als entrenos, peça clau perquè hagi hagut l'ambició de jugar cada diumenge per mèrits propis.
Bé no m'enrotllo més, finalment només dir que, sincerament, gràcies a tots per aquests anys com a entrenador vostre, he intentat fer el que he pogut el millor possible, que tothom tingués minuts, que hi hagués bon rotllo a l'equip i que si us he fallat en alguna cosa us demano perdó.

Josep Saborit

L'1x1 de Borrit del final de temporada

Andreu: Compromès. És un tio que quan juga motivat dóna el millor de si, demostrant que té carácter per ser un bon líder pel grup. Per ser el seu primer any ha demostrat una gran implicació amb l’equip, excepte a finals d’any que escoltava a qui no havia d’escoltar i el portava pel mal camí. Vaig estar punt de prescindir d’ell, però després va recapacitar per ser un dels artífexs del somni del B. Gran persona encara que vulgui fer-se el dur.

Millor partit: Juventus 4 – Teià 1

Marc Hernandez: Oportú. Crec que he estat una mica injust amb ell en algun partit, però m’ha demostrat que en els moments que ens feia més falta ha estat amb l’equip jugant amb gran sol.lidesa. Si no tingués tantes festes i sopars tothom creuria més amb les seves possibilitats.

Millor partit: Llavaneres 2 – Juventus 4

Albert Perez “Llongueras”: Sorprenent. Ha estat el gran descobriment de la temporada. Sincerament ha estat magnífic en qualsevol lloc de la defensa. Ha lluitat, ha treballat, s’ha sacrificat per l’equip… Ha estat un luxe tenir-lo en l’equip. Segon jugador amb més minuts.

Millor partit: Juventus 4 – La Salle 2

Diego “Diegol”: Sòl.lid. Crec que ell és el primer sorprès amb els minuts que ha tingut aquest any (potser és l’any que ha jugat més en la seva vida esportiva). Ha fet una gran parella de centrals amb en Jordi Vivas, gran compenetració entre ells, semblava que portessin temps jugant junts. Només li demano una mica més de sacrifici en els entrenos.

Millor partit: Sta. Maria Montcada 1 – Juventus 4

Jordi Vivas “Mariscal”: Líder. Gran temporada del Mariscal, ha estat el verdader líder de la defensa, manant, distribuint, implicant-se en l’equip (aquest any crec que no s’ha borrat en cap partit). Contundent i expeditiu en molts cops, cal agrair-li l’esforç de jugar amb molèsties a l’abductor els últims partits de lliga. El seu punt negre són les expulsions (4), les targetes grogues (16) i les cames dels companys (sobretot l’Eric) en els entrenos. Tercer jugador amb més minuts.

Millor partit: Juventus 3 – At. Montgat 1

Alex: Complidor. És el jugador més obedient del grup, sempre fa el que li manes, cosa important en moments de desgavell en l’equip. No és molt habilidós amb la pilota als peus, però destaca pel seu joc aeri. Les lesions l’han fastiguejat una mica, però sempre que ha sortit a jugar a complert. Gran persona.

Millor partit: St. Fost 0 – Juventus 2

Cristian “Cannavaro”: Sacrificat. Va començar la temporada fluixet, però l’ha acabat a un gran nivell. Destacar que ha jugat la majoria de partits per l’esquerra que no és la seva cama. Si té més confiança en si mateix pot ser un gran defensa, ja que qualitats les té.

Millor partit: Empenta 1 – Juventus 1

Garrido “Garri”: Lluitador. Després d’estar la primera volta pràcticament sense jugar gràcies al “sr. Eduardo”, el vàrem recuperar pel futbol, fent una gran segona volta amb nosaltres fins que trobà l’amor… La seva gran capacitat de lluita en cada partit fa que les seves accions siguin més espectaculars del que semblen. Gran marcador.

Millor partit: Juventus 4 – Teià 1

Joan David Lluís Llach Llarg de Banyoles Plà de l’Estany: Espectacular. Cada any em sorprèn més, no té sostre, ha estat el jugador que ha fet sentir més oooooh entre el públic. Gran capacitat de lluita a pesar del seu físic. Jugador a qui han comès més faltes sobre ell i el que s’ha endut els cops més forts, deixant-lo quasi bé sense sang. Aquest any només li ha faltat el gol (llàstima que marxo sense veure’l marcar), sincerament se’l mereixia, però el destí no ha volgut que entrés la pilota.

Millor partit: Juventus 7 – St. Fost 0

Xevi Riera: L’experiència. Aquest any ha estat la referència al mig del camp. Gran recuperador de pilotes, tallant l’ofensiva del contrari quan feia falta (fos com fos). Gran capità durant la primera volta, cedint els gal.lons a en Miki a la segona. Especialista en penals, cosa que l’ha fet destapar-se com a golejador inesperat.

Millor partit: La Salle 2 – Juventus 4

Miki “Mikinho”: L’home Tranquil. Aquest any no ha tingut tants minuts degut a les lesions, però quan ha jugat ha respòs sempre amb entrega i cervell. Ha estat aquests últims anys l’home de confiança dins el camp i en els entrenaments, cosa que li agraeixo perquè hi ha moments que ho necesitava. Segons ell, es retira, i ho va dir en l’últim moment, un cop va arribar al vestuari de l’últim partit de lliga , sempre discret, no volia que ningú ho sabés, només ell, un perfecte “senyor”. Pot ser un bon relleu a la banqueta si seguéis els seus principis i no es deixa influenciar per l’arcaica manera de fer d’alguns directius.

Millor partit: Juventus 3 – Premianense 0

Santi: Desafortunat. Aquest any que havíem pensat que la banda dreta seria seva, les estranyes lesions que ha tingut l’han matxacat. És una llàstima que per culpa d’això no hagi pogut demostrar als més joves la gran temporada com a central que va fer l’any passat.

Millor partit: Aguila 1 – Juventus 0

Jordi “veu de pitu” Sacri: Elegant. Bona temporada d’un tio amb caràcter difícil, mai sap com reaccionarà a una crítica o a un elogi. Ha demostrat que té un toc magnífic, que mima la pilota, però en alguns moments li ha faltat el punt de sang per reivindicar-se com a gran futbolista que és. La capitania (que ell reclama) s’aconsegueix treballant i lluitant pel bé de l’equip.

Millor partit: La salle 2 – Juventus 4

Ferran Vivas “Fer-run”: Revolucionat. És el jugador que surt amb més ganes al camp, sempre vol fer de tot i al màxim (i això és bo), però de vegades el seu ímpetu li juga males passades. Home amb gran vocació ofensiva (té el récord de xuts a porta en tota la història del B) ha estat un complement perfecte en l’enllaç amb la davantera.

Millor partit: Cabrils 1 – Juventus 1

Joel: La classe. És un dels jugadors amb més classe i toc que he tingut mai, però sempre li recriminaré la seva falta d’entrega. Un tio amb el seu joc s’hauria de fer notar més, s’hauria de menjar al contrari, jo ja li dic, però sembla que ell això no ho vegi.

Millor partit: Teià 0 – Juventus 2

Artur “Turu”: Màgic. El xaval fa maravelles amb l’esquerra, és un artista amb la pilota als peus, és dels jugadors més tècnics que he vist. M’agrada més en Turu d’ara que quan el vaig conèixer fa uns anys, ara està centrat i és una persona que inspira confianza. Vaig apostar per ell a principis de temporada i no m’ha fallat.

Millor partit: Juventus 3 – Montgat 1

Enric: Generós. Cada partit seu és una incògnita, si té confiança pot fer un gran partit, però si està desanimat s’ofusca i no el veiem per res. No sé d’on treu que els entrenadors li tenim mania, al contrari, sempre hem confiat amb ell i pensem que és un dels jugadors més generosos de l’equip. Llàstima el seu punt dèbil: les costelles.

Millor partit: Empenta 1 – Juventus 1

Joan “d’aquí” Dellà: Polivalent. Va venir començada la lliga, però m’ha demostrat que és pot comptar amb ell. Ha jugat bé en tots els llocs del camp que ha jugat: mitjapunta, punta, interior dret, lateral dret… només li ha faltat fer de porter i això que ho ha estat tota la vida! Gran persona.

Millor partit: At. Masnou 1 – Juventus 0

Albert “Yaya” Sola “Cristalls”: Explosiu. Mentre l’ha deixat jugar el seu cos d’avi ha estat sempre dels millors del partit, és una llàstima que hagi patit tantes lesions rares. Aquest any la posició d’interior dret ha estat gafada. És un crack en l’u contra u, però sempre que ell vulgui. Hauria de parlar menys i treballar més en els entrenos.

Millor partit: Sta. Maria Montcada 1 – Juventus 4

Eric “Monu”: Desequilibrant. És el jugador amb més minuts de l’equip i no s’ha perdut cap partit. La banda esquerra ha sigut totalment seva, gràcies a les seves carreres per la banda ha desequilibrat com a volgut als contraris. El seu punt dèbil és que li costa baixar a defensar, per això he estat tan a sobre d’ell. Sincerament ha fet una gran temporada on a més de donar assistències s’ha convertit en el segon màxim golejador amb 9 gols. Llàstima que sigui tan pallasset…

Millor partit: Juventus 2 – Aguila 1

Marc Mayola “Almirall”: Guanyador. Ojo al dato: 33 gols en 18 partits!

Peça clau en l’esperit del B. Simbolitza la passió d’un jugador per assolir el seu objectiu: Guanyar o guanyar. Sense ell el sentiment del B no seria el mateix. Tot i que pot ser un pèl “follonero”, gràcies a la seva força de voluntat hem pogut tirar endavant molts partits que estaven coll amunt.

Gran persona amb una forta personalitat.

Millor partit: Juventus 7 – St. Fost 0

Puchi: Amic. Sense ell no sé que hauria fet. Aquests anys he tingut la gran sort de compartir l’experiència del B amb ell i estic orgullós de considerar-me amic seu. El millor d’ell és que té una manera de pensar molt semblant a la meva, per això ens hem compenetrat tant bé. La nostra filosofia de voler guanyar sempre, fos com fos, ha fet que coincidissim en molts aspectes, tot i que, de vegades, això ens ha pogut suposar algun problema.

Ha estat un honor estar tot aquest temps amb ell perquè gràcies a ell he après moltes coses que m’han ajudat a poder tirar endavant el B. Com a jugador és un monstre. Un tio que amb 43 anys juga com ell és digne d’admiració. Aquest any en 170 minuts 2 gols!!! Què més se li pot demanar?

Millor partit: St. Fost 0 – Juventus 2

Salva “Cronicad’or”: el cervell. Tot i no debutar aquesta temporada al camp, també ha estat una peça clau en l’equip. Sense les seves sensacionals cròniques dels partits, sense els seus videos d’ànim, sense el seu recolzament des de la grada no s’hagués produït aquest fenòmen anomenat “SomnidelB”. Això quedarà pels annals de la història de tots els amateurs B del món com a una lluita per la supervivència d’un grup que ningú creia en ells i que ha passat la mà per la cara a tots els hipòcrites que han anat tocant els cullons durant les últimes temporades per mirar de que ens rendissim i tiressim la tovallola. Per això, puc dir, ben alt i ben fort: QUE ES FOTIN!!!

Millor partit: Empenta 1-1 Juventus (semblava que juguéssim a casa)

Sincerament Salva, em trec el barret davant davant teu per tot el que has fet i ha significat per nosaltres i, espero per tú i pels excompanys que estan a l’A, pogueu assolir la permanència a Segona tan desitjada pels “cabezas pensantes”.

Una abraçada a tothom

Josep Saborit

Orgullós entrenador de l’amateur B del Juventus AC

-------------------------------------------------------------------

Gràcies a tu, Sabu.

(Aquesta setmana la música no és altre que les rialles vostres d'ahir mentre entrenaveu)

Dilluns de sang (Maig del 68)

La millor cançó possible per sonar de fons en aquest partit.

Dilluns va ser l’avantsala de la commemoració ,avui dia 6, del 40è aniversari del dilluns de sang del maig del 68. Aquella revolució social francesa iniciada pels estudiants que van fer front a la repressió policial i, acte seguit, la dels treballadors per reclamar millores de les seves condicions. Va ser una bufetada a l’estructura centralista, al domini burocràtic, l’extinta societat i un pas d’altra banda cap a la llibertat sexual que ha permès, entre d’altres coses, que avui alguns com l’almirall puguin gaudir amb les seves maneres de fer. Per tant no és estrany que en una data tan assenyalada, dilluns 5 de maig d’entrenament, l’amater B aconseguís una victòria després d’una revolució similar salvant les distàncies.

L’absència de Borrit en els primers compassos de l’entrenament va propiciar els primers alçaments de veu per part dels estudiants del B. Volien partit contra l’A. Malgrat sortir escaldats l’últim cop en la presentació dels equips del club. Zape, sublevat, acceptava que els alumnes del professor mikirrodiané sortissin als carrers de París per fer front a la repressió de l’estat. Estaven cansats de veure com les llums de Xalant’s Park s’apaga quan ells no han acabat l’entrenament. Així, després d’un escalfament pels dos conjunts, començava un partit per les urgències. L’A per saber el que és guanyar després de tant temps. El B per sumar tres punts importants per la lliga. I van començar forts els del B.

El primer en avançar-se va ser l’equip de Puxi. Va fer jugar l’extrem veloç Mas, un jugador que no té fitxa i que de gran volea feia el 0-1. El gol era com un gerro d’aigua freda pels homes de Eduhardo, que encara no sabien que feia una defensa amb Al Hammed de lateral esquerra, Semili a la dreta i Martín de titular. Els primers minuts van ser de clar domini dels de Zape, que creaven perill amb un Tururu irreconeixible que es movia més del que havia fet en tota la temporada. Les males llengües diuen que vol tornar a les mans del seu descobridor i mentor, Edu. Va ser l’obrellaunes qui va fer el 0-2, tot i que el gol arribaria després que Martín reclamés fora de joc quan tenia a Turu per davant seu mirant-lo. El davanter va xocar la mà alçada del central i va demostrar-li a Burru com es fa una vaselina en cullera. Poc després, Burguell ho intentaria, però tots, inclosos els que ahir no estaven en la bombonera de Xalant’s Park, saben que va passar amb la seva vaselina.

El dilluns de sang per l’A va continuar amb el tercer gol de la nit. Borrit ja estava allà, indignat per la revolució i les trinxeres muntades. Volia marxar, però en saber el resultat, volia restar al final de l’encontre. Triple H Rimblas va intentar regatejar dins l’àrea... però no la del rival, sinó la seva. I Andreu li va pispar l’esfèrica, li va dir A(n)d(r)éu i va donar un gol en safata a l’Almirall mermat físicament perquè fes el tercer. El jugador, havent fet el gol, es va retirar després de veure que a galopades, ahir, no podia ni amb Martín. Els isquio no perdonen. A l’altre banda, un policia com Silvaine va decidir retirar-se en estar en contra del seu cap. Va marxar amb tres patades antològiques contra la valla. La tercera va ser de traca i mocador davant els ulls de nostre senyor totpoderós Graupèré.

Les forces armades de De Gaulle

La resposta, tot i els problemes interns, va ser fulminant. Durant el dilluns de sang va haver-hi centenars de policies ferits, però encara va haver més manifestants arrestats. I així va començar amb el primer xut de Ferran Corbe entre els tres pals en setmanes que significava el 3-1. La remuntada era possible i més amb Mikiarra cobrint a Eric. Un traïdor com molts dels que va haver-hi. Poc després, Gerard el fisio engaltava un dispar que anava a tota l’esquadra. I van començar els plors. Zape, tant ple de goig minuts abans, començava amb les excuses. Joan d’Aquí d’allà, mitja punta nat durant tota la temporada, tornava a ser ‘porter’ per justificar una situació que ja coneix l’equip: només saben guanyar si pateixen. I més quan els ‘porters’ van demostrar tenir més qualitat que alguns jugadors de camp. Deixant de banda els deliris de Zape, en un córner arribava el tercer per part de l’A, la jerarquia A-B semblava començar a equilibrar-se.

I va arribar el tripijoc de Zape. Va començar a cridar de punta a punta si acabàvem ja el partit tal i com havia demanat Hardo, que volia deu minuts per posar a to la policia nacional francesa de cara un mes de maig que encara seria prou dur fins que el terrosset de sucre de la revolució es diluís amb les millores de treball i salari que es van aconseguir fa 40 anys. I mentres es discutia sobre això, el B sacava un córner que va agafar tothom desprevingut. El porter d’allà tornava a ser mitja punta i rematava sol una pilota que, a sobre, lesionava al porter de l’A quan aquest marxava cap el vestuari pensant que s’havia acabat el partit. 4-3 i victòria del B. I tots contents. El B perquè agafa moral pel partit amb el Premianense a qui se l’ha de guanyar per demostrar que ells són millors. I l’A perquè el ritme d’una derrota per setmana, aquesta ja ha arribat i per tant, diumenge segur guanyaran a la guerra dels Molins. Nota històrica: El final del partit canvia una mica del que va passar al de juny del 68 i que va acabar amb De Gaulle de nou guanyant les eleccions.

Segurament el partit serà impugnat per alineació indeguda del B, fent jugar MasMasMas quan tothom sap pel que es va veure que deu tenir fitxa d’un equip de preferent. La FCF dictarà resolució.

At least we tried to make it

La cançó és perquè s'escolti, el vídeo està per estar. Escoltar cançó mentre es llegeix.

El partit començava amb l’Amater B guanyant des de l’inici. Carrussel Mataronino havia informat, el dia abans, de la fallida que havien fet Premianense i Montgat en aquesta cursa per la segona posició. Així doncs, pintava bé la jornada, tot i que un cel gris, avantsala de la pluja que més tard cauria, no semblava el matí assolellat i brillant que hom esperava. Al Bayer’s Municipal, Zipi i Zape sortien amb un onze equilibrat, no el millor de la temporada però tampoc es podia més. Destacar la presència de Riera i Miki al centre del camp, buscant la veterania i l’experiència en el centre neuràligc de l’alineació. D’aquí D’allà ocupava el lateral dret, malgrat ser ell un mitja punta nat. Precisament la zona d’enllaç amb l’Almirall no l’ocupava Vomirrun, encara en recuperació, ni obrellaunes Turu.

Però les lligues es guanyen sobre el terreny de joc, i el que passés dissabte no servia de res si l’equip no complia. I l’equip va sortir serè, concentrat i sense presses. Fruit d’això, els locals no van gaudir de cap ocasió clara durant els primers minuts, excepte alguna pilota parada. A canvi, elsomnidelb semblava apropar-se mentre gotejaven les primeres oporunitats. Burguer va tenir la primera del matí, però a set metres de la porteria, i amb el porter sota pals, va buscar la vaselina. El mateix jugador tindria una nova oportunitat, aquest cop en una vaselina obligada que el porter immigrant de l’altre equip va evitar. Les coses començaven a no sortir, l’Almirall va tenir la seva única opció clara també en la primera part i tampoc va entrar. Riera va fer el xut de la seva vida (perquè no es colava més enllà de les muntanyes i anava a gol) i el porter l’aturava. Mariscal enviava una falta al pal (després ho provaria cinc cops més però no va haver-hi sort). I amb tot, va arribar la jugada que tothom sabia què passaria. Riera perdia una pilota al mig del camp. I quan ell fa això, acte seguit arriba una targeta. El segon capi va entrar per darrera aparatosament quan encara hi havia defenses. Vermella directa, justa, i a patir. Realment no es va patir gaire. Però ells, en un córner, marcaven l’1-0.

En la represa, la pluja va fer acte de presència. Tres eren els seguidors incondicionals que davant vent, marea i aigua, seguien impassibles a les grades del Bayer esperant la reacció del seu equip. La segona part va caure en el vici prematur de penjar pilotes a l’àrea. El camp, amb les quatre gotes, passava a ser una pista de gel per la pilota, que a cada bot se n’anava directe a les mans del porter mal combinat visitant (taronja, guants verds, mitges blaves –potser que n’aprengui del nostre). Els canvis no van sorgir efecte. Joé va estar en la seva línia (si algun dia fes 90 minuts seguits, hi ha rumors que li sortirien arrels a la gespa del Municipal on es trobés), Ferrun a la banda no és Ferrun, i a sobre, va tornar a trobar-se malament, i obrellaunes Turu va veure les pilotes més al cel que a la terra. A destacar una ocasió creada per l’Almirall que va servir el gol en safata a Eric (qui va recordar-nos que ell és dretà) i una bona passada de Ferrun que va desviar un defensa just a temps. Amb tot, Superman Andreu va aparèixer per fer una aturada espectacular quan tothom pensava que la pilota, veient que la posició del gran porter millor persona era un xic avançada, acabaria dins.

Després de la crònica estricta (no es pot fer broma amb la mala sort) destacar el cop de cap de Vivas, que no va ser gol ja que no va rematar a la pilota, però que va servir per marcar la cara d’un central, les insolacions dels jugadors locals, lo perdut que anava un dels hooligans del premianense (anar vestit de blanc amb pantalons pirates amb el dia que feia té delicte), l’exemple a seguir que és Zape de cara els àrbitres (ara tots recordem amb certa nostàlgia quan jornades enrere l’amic Puig li deia a Zipi que deixés als àrbitres, que no s’enfadés, etc.). L’Almirall va estar a punt de caçar a manotades un rival i poca cosa més... l’estampa de Zape i Riera, ambdós asseguts en el mur de les lamentacions que està a la porteria oest del camp, reflectia, ja en el primer temps, la sensació que diumenge, per desgràcia, tampoc va poder ser.Queden tres finals amb tres rivals complicats. S’ha de resar que Montgat punxi la setmana vinent amb el Cabrera, i esperar que el Premianense segueixi amb la imatge de dissabte, perquè llavors tornarà a punxar segur. Però el més important és saber els errors propis per no repetir-los i donar el do de pit necessari per complir el somni. Encara hi ha possibilitats. Ànims.

1x1:

Andreu: Segur en totes les seves accions, va mantenir viu l’equip amb una intervenció de molt mèrit.

D’aquí: una mica lent davant el ‘7’ rival, però va complir amb la seva funció. Llàstima que volia pujar a rematar-ho tot no se sap ben bé perquè.

Cristina: Bon partit en termes generals, tot i que va ser superat un parell de vegades.

Albert: va mantenir sòlida la defensa tot i algunes errades a l’hora de treure jugada la pilota.

Mariscal: Molt seriós en defensa, va fer un pal i va saber aguantar amb una targeta.

Riera: va tenir el gol en un xut llunyà. Es va esborrar amb una entrada a destemps i fora de lloc, però l’equip no el va trobar a faltar.

Miki: al final renovarà per una temporada més si algú no fa alguna cosa per evitar-ho. Segueixen confiant amb ell, tot i que va ser substituït.

Cristalls: Va tenir algunes intervencions de mèrit en el primer temps, però es va trobar a faltar més punx per la banda dreta i més anar al gra.

Sacri: No va tenir el seu dia, tot i que va repartir joc com només ell sap fer.

Eric: va tenir tres ocasions per marcar, però la sort li va donar l’esquena. Esperem que als entrenaments deixi de provar vaselines i provi xuts a ras de terra

Almirall: va abarallar-se amb els defenses, una ocasió clara i va donar un gol. No va gaudir dels espais i pilotes que acostuma a tenir en altres partits.

Joé:

Ferrun: Si no baixa aquest ritme de vida, no podrà jugar ni deu minuts.

Turu: Va tenir alguna pilota, però no va entrar massa en joc.

Zipi i Zape: van fer el que van poder. El segon va perdre els papers, tot i que la grada va trobar a faltar el seu ja conegut “però que estàs begut?” dirigit a l’àrbitre.

Comunicat: La crònica ha de ser-hi, però la decepció per la derrota no ha permès al cronicad’or fer ús del seu enginy per narrar la realitat que hi ha en el terreny de joc i rodalies. Això passa perquè escric amb el cor, i el cor diumenge va quedar-me malalt.

Us deixo la lletra traduïda de la cançó:

Oh baby, no ploris...
Oh baby, només digues adéu
Oh ara nen, no ploris
Oh nen meu, al menys ho hem intentat

Al menys ho hem
intentat aconseguir
Però aquests dies estic confós
Amor meu, al menys ho hem fet
Deixa’m agafar-me a tu

Oh baby, no ploris...
Oh baby, només digues adéu
Oh ara nen, no ploris
Oh nen meu, al menys ho hem intentat

Almenys ho hem intentat però hem perdut
Vull recordar
Com vas aguantar allà mentre somreies
I el teu somriure resta aquí amb mi

Resumint, es pot lamentar a l'última jornada, però que no es digui que no ho hem intentat: At Least, we tried to make it (al menys, hem intentat fer-ho).

GO WEST!

Hi ha temes i temes. L’himne que representa el nostre somni ha estat trobat. Hi havia la cançó que parlava dels nostres homes (MM), les que ens feien ressorgir d’entre les cendres i les que escenificaven l’estat, l’esforç i la dificultat de l’empresa. Però ens faltava un himne que ens digués, ens recordés, ens esperonés, en el somnidelb. Només el deixo perquè hom pugui entrar visual i sonorament el que significa la segona plaça. La segona plaça és l’oest com a metàfora d’anar a algun lloc lluny. Us deixo el vídeo, la lletra traduïda i el seu significat a cada paràgraf. Entre parèntesis trobeu la veu poderosa que acompanya en la cançó. Aquesta veu representa el vostre entorn: familia, premsa, aficionats, etc. Que volen acompanyar en aquest somni. Go West, anem a l’oest.

(Nota: primer s'escolta la canço llegint. Després ja es veurà el videoclip amb el paràgraf, pel que jo em saltaria el primer paràgraf en curseta.).

Go West:

El videoclip:

La cançó comença en el minut 0.37. L’afició està amb nosaltres. Caminavem sols al principi, i els rivals semblaven poderossos (50 segons) però mirem alt, perquè volem envair la segona plaça. Els enemics, 1.04 no fan por. “Què és el que som?” (1.08) el camí està obert per qui mereixi i demostri que pot arribar-hi (1.25). vint segons més tard una cosa que queda clara, molt clara: JUNTS. Al 2.06 ens trobem a mig camí, amb molt per fer, però molt après també. Alguns rivals, 2.08, ja ens miren des d’abaix. 2.20 ells han pres avantatge, però això no és definitiu. 2.42, crit d’ànims. 2.58, la terra promesa la podem tocar. La porta al 3.06 està oberta. Només s’hi ha d’anar. 3.18, en territori enemic, mirar enrere no està permès. La por, tampoc. Per això, 3.29: What we're gonna do is Go West! (el crit de guerra, la pell de gallina). 3.41 Zipi i Zape apunten a l’objectiu, 3.44 el Premianense caurà. 3.55 ho hem aconseguit. El cim és aquí.

Anem-hi, anem-hi, anem-hi, anem-hi

(Junts) anirem pel nostre camí

(Junts) Marxarem algun dia

(Junts) La teva mà en les meves

(Junts) Farem els nostres plans

(Junts) volarem tan alt

(Junts) direm adéu als nostres amics

(Junts) això és el que farem

Aquí es gestava el somni del B. Precisament va començar amb una dèria de l’Almirall, desconegut per aquells llavors pels jugadors del B acabats d’arribar. Sí, va ser davant el Masnou Atlètic on en un acte rebel va decidir baixar a l’equip on els jugadors són feliços. La frase de les mans és una conversa entre Borrit i Zape.

(Anem a l’oest) La vida és pacífica allà

(go west) en l’aire obert

(go west) on el cel és blau

(go west) això és el que farem

(go west, això és el que farem, anirem a l’oest)

Tots sabem que la segona plaça, amb Premianense, Montgat, Empenta i altra purria per sota, i l’Argentona tant lluny, és el paradís on el cel és blau, l’aire es respira natural i allà és on anirem. On acabarem.

(Junts) Estimarem la platja

(Junts) aprendrem i ensenyarem

(Junts) cambiarem el nostre ritme de vida

(Junts) treballarem i ens esforçarem

Estimarem allà on arribarem, i el fet d’arribar allà serà perquè hem après molt en el camí i hem ensenyat que el futbol és cor, pit, collons, empenta. Força. El ritme de vida es refereix a la Segona Territorial, bastant més elevat (la prova son els fracassos de Marma en dita categoria).

(T’estimo) Jo sé que m’estimes

(Et vull) com podríem estar en desacord?

(per això...) ...no m’oposo!

(quan dius) que tu t’encarregaràs de la resta

El somni és de tots. Els jugadors, l’equip, interpel·la el seu entorn i l’esperona. Vosaltres guanyareu. Nosaltres us portarem a dalt de tot, on tindreu èxit. Serà un infern pels rivals. Amater B o mort.

(Go west) la vida és pacifica allà

(Go west) En l’aire obert

(Go west) nena, tu i jo

(Go west) és el nostre destí

(Go west) és el sol a l’hivern

(Go west) Simplement ho farem bé

(Go west) on els cels són blaus

(go west, això és el que farem, anirem a l’oest)

Els beneficis de la segona plaça barrejats amb una conversa entre Zipi i Zape, parlant del que representen per l’equip (el sol en l’hivern) i conscients que el seu destí és ser segons i deixar bocabadats a tot el Juventus AC.

Allà on l’aire és lliure

Serem (serem) el que volguem ser

Ara, si ens reafirmem

Trobarem (trobarem) la terra promesa

Crec que això parla per si sol. Un últim esforç.

(Jo sé que...) hi ha moltes maneres

(per viure allà) en el sol o en l’ombra

(junts) trobarem un lloc

(per quedar-nos) on hi ha molt espai

(sense presses) ni amb el ritme de l’est

(Els aldarulls) xiuxiuegen tan sols per alimentar

(jo sé que jo) estic llest per marxar també

(així que això...) És el que farem!

(El que farem és...) (minut 3.28, ompliu-vos d’energia)

Allà s’arriba de moltes maneres. Alguns a base de talonari. Nosaltres, a base de somriures. No podem anar amb presses per guanyar el que queda, però hem de tenir un ritme millor que els nostres rivals (l’est). I sapigueu que no esteu sols en aquest camí, us acompanyarem.

(Go west) la vida és pacifica allà

(Go west) En l’aire obert

(Go west) nena, tu i jo

(Go west) és el nostre destí

(Go west) és el sol a l’hivern

(Go west) Simplement ho farem bé

(Go west) on els cels són blaus

(go west, això és el que farem, anirem a l’oest)

Allà estarem.

Com no guanyeu al Masnou Atlètic, em cagaré en la puta.

Que comenci la festa, ja hi som tots! (firma de prestigi: Almirall Mayola)

El partit contra el S’han Fos va tornar a situar cadascú al seu lloc i a demostrar que les coses no canvien a Can Juventus B. Com resava el mestre de les ones, Don José María García: “El Tiempo, ese juez que da y quita razones”. Tots els feligresos de la parròquia verda van exhibir les característiques i peculiaritats que els convertiran en herois d’aquesta epopeia. A tall d’exemple: el Mariscal ha vist renéixer els seus problemes crònics a l’ingle. El seu germà torna a demostrar que l’estómac a prova de bombes només el té per lligar amb segons quines mosses del Clap, i no pas per digerir els cubates del divendres. Joan Lluís David veu, per enèsima vegada, que no marcarà mai vestint la samarreta verda. Santi, quan més apretava el potent rival, va tornar a liderar la defensa al costat de l’incombustible Miki, i Zipi i Zape...doncs això, Sabu i Putxi van seguir demostrant que el seu concepte futbolístic és molt pobre i que no volien lluitar per guanyar el goal average amb el Premianense. De totes maneres, el rival a batre va punxar contra el Masnou Atlètic i el Montgat va fer el mateix davant l’Oasis. Dissabte, segon i tercer classificat tenen partits complicats i si la sort acompanya, aquesta vegada sí, l’amateur dependrà d’ell mateix per assolir el somni.

El matx va començar a quarts de quinze perquè els aficionats radicals del Juventus van apedregar l’autocar del S’han Fos just sortir de la mai prou ponderada població de Campcentelles. Així les coses, els jugadors visitants van haver de viatjar a peu fins l’infern de Can Xalant, i alguns dels seus homes van cremar tantes calories que van arribar a Mataró més prims que en Garrido i en Santi junts (veure el porter Donatello i el mig centre Rafael, que tallava el bacallà al mig del camp). A sobre d’arribar una hora tard, venien caminant els fills de la putíssima!

Després de passar revisió, i comprovar amb el nostre nou delegat que en Sacri tenia penis (ben rasuradet per cert) i que, per tant, era del sexe masculí, va començar el partit contra les Tortugues Ninja. Només havien passat tres minuts de joc quan l’Almirall controlava a la perfecció una pedrada del Mariscal per afusellar Donatello per primera vegada. Acte seguit va arribar el segon de Mayola, que rematava a la perfecció un córner servit per Eric (que buscava, com sempre, el gol olímpic). Sacri marcava el tercer després d’una bona combinació amb fetge-run (que començava a treure aquest òrgan vital per la boca). Sacristà, que jugava amb cinc quilos de pes incorporats a una canellera blava que portava al seu braç esquerre, amb l’objectiu amagat però evident de tenir algun dia els braços de l’Almirall, marcava gràcies al desequilibri ocasionat per l’esmentada canellera.

A tot això, a l’altra banda del camp, el pirata Andreu demana a Catxo “un cafetó siusplau,mmmmmmm....”. El nostre guardameta va tocar menys pilotes que en Joé en tota la temporada.

Les tortuges Ninja, debilitades perquè Can Lluís estava tancat i no havien tingut la seva ració de pizza, donaven més facilitats que un equip amb Sabu i Putxi de titulars. L’Almirall tornava a caçar una passada a ningú de Vivas per marcar el 4 a 0. El cinquè, novament de l’estrella de l’equip, va arribar després de l’enèsim xut de Ferran. La canonada de l’11 va aturar-la Donatello, però aquest va cedir la pilota a Mayola, conscient que necessitava el gol en la seva lluita pel pichichi. I aquí sí, Ferrun va dir prou i va acostar-se a la banda per treure els Special K i el plàtan que havia esmorzat, amb uns trossets de fetge i ronyó incorporats, això sí. Abans del descans, l’Almirall encara va tenir temps per marcar el sisè, cinquè del seu compte, amb una espectacular rematada que va arrencar els ohhhs del públic que omplia la graderia de Can Xalant (els seus pares i quatre gats més).

La segona part no passarà a la història del futbol, potser sí als anals (d’anus) perquè va ser una autèntica cagada. Quan tot semblava indicar que l’equip podria lluitar pel goal average, els Vivas es van esborrar del partit (mai més aquesta temporada els tornarem a veure 90 minuts en un rectangle de joc). Miki continuava a l’equip, i malgrat la presència del grumet Solà, Zipi i Zape volien els seus minuts de glòria i es van auto-donar entrada. Sabu va estar apunt de caure fos, com el rival, per un cop de calor, i el millor que va fer Putxi va ser tornar la pilota al S’han Fos, en una jugada com marquen els cànons de l’esportivitat, però amb l’únic objectiu, en el fons, de rebre un aplaudiment del públic en l’única jugada de mèrit que podia protagonitzar.

Destacar el gol de Joan Dallà Daquí, un mitja punta nat, segons paraules seves, tot i que ha jugat tota la vida de porter, que només marca en les cites importants com la de diumenge. Menció apart mereix Joan Lluís David Llarch Llach de Banyoles Pla de l’Estany. Va quedar demostrat, una vegada més, que no marcarà amb la samarreta verda. Només ho fa fet en algun entrenament, però no compta, perquè en els entrenus vesteix samarreta grisa com els autèntics macho mens del grup, i no pijamet com les nenetes. A la primera part, Negre de Banyoles Pla de l’Estany va estavellar un xut al més pur estil Cristiano Ronaldo, al pal. A la segona, els hàbils reflexos del porter Donatello, que va fer gala de les seves magnífiques condicions físiques, van evitar que transformés un penal que estava magistralment executat.

L’1X1:

Andreu: Volia el tallat amb sucre, i no sacarina com li va preparar en

“trosset mmmmm”. És un noi molt dolç el goalkeeper. La setmana que ve, a Masnou, podrà jugar amb les botes taronges i així combinar-se, definitivament de cap a peus.

Cristina: sense fissures en defensa tot i la qualitat dels davanters rivals. El seu problema és que parla massa al camp i de vegades perd la concentració.

Predicador Llongueras: Va demostrar que és l’autèntic líder de la defensa, malgrat que per veterania hauria d’agafar aquest rol el Mariscal. Les seves oracions han donat ales i han fet creure a l’equip de nou.

Mariscal: Els que manen les tropes a la guerra no van mai a la primera línia de combat. Amb la ja típica cantarella de l’ingle, es prepara per viure a la rereguarda (o a la graderia directament) el desenllaç d’una batalla que dirigirà des de la distància.

Garrido: Pletòric de forma pujant la banda sense descans i sense entrebancar-se amb la pilota en cap ocasió. Al costat dels jugadors del S’han Fos, semblava un atleta professional.

Miki: Conscient que la setmana que ve torna a la suplència, va implorar als místers una darrera oportunitat per acomiadar-se de l’afició de Can Xalant. Ell vol seguir una temporada més, però el consell de savis del club no està per la labor. A canvi del seu adéu, el Juventus ofereix a Miki la retirada, per sempre, del número 6 de l’amateur, i l’exposició del seu últim braçalet de capità al Museu de Mataró.

Joan Lluís David Llarg Llach de Banyoles: Desafortunat en el futbol i també en l’amor. La seva dona no s’ha cregut mai les gestes que corren d’aquest gran jugador, i encara menys que ja tingui els galons suficients per xutar un penal amb un marcador tan ajustat com era el 7 a 0.

Sacri: S’ha convertit en un autèntic gladiador. La setmana passada, a Llavaneres, van haver-li de fer una transfusió de sang per salvar-li el genoll. Li van injectar sang d’Almirall. Divendres va entrenar amb un pes de mig quilo a cada turmellera, i diumenge va jugar amb una canellera per enfortir els braços.

Fetge-run: El va treure per la boca després de xutar 17 vegades a porteria en 28 minuts de joc. Es podia haver guanyat una esbroncada d’algun company, al qual li reclama sempre que les deixi de cara. No va ser així, el “9” és un gran jugador i millor amic.

Eric: Va xutar 13 córners, 14 dels quals tancats tot esperant la cantada del porter i així poder anotar-se algun gol més a la seva escarransida xifra. Conscient que no ha de portar ell el pes golejador de l’equip, es dedica a fer bones assistències i a reclamar que li passin més la bimba.

Almirall: 27 gols en 15 partits i a seguir perforant forats. Va intentar donar assistències de gol, però va quedar demostrat que ho ha de xutar tot perquè les passades mai acaben a bon port.

*banqueta (de luxe)

Grumet Solà: Va entrar a la segona part per sentenciar el partit, però acumula massa qualitat a les seves botes i massa intel·ligència al seu cap, com perquè la majoria de companys entenguin el seu joc.

Santi: Retorn sonat de l’home que el millor que haurà fet en tota la temporada és portar-nos a Salou perquè ho rebentem tot.

Dellà Daquí: Un mitja punta nat, calvo com l’obrellaunes, però amb menys qualitat i personalitat. Això sí, millor estadística golejadora.

Borrit: Semblava l’Atlètic de Madrid. Cinc minuts després d’entrar al terreny de joc ja tenia la cara mig vermella mig blanca. La calor, i l’emoció de trepitjar la mateixa gespa que han trepitjat homes com Salva, Silva o Emili, van impedir que marqués un gol.

Putxi: Es va multiplicar en tasques defensives, evitant en diverses ocasions nombrosos gols del Juventus.

Obrellaunes, punxadiscos Turu, cuiner Diego, Marc, Joé, Riera.... i........Mas..... i Oscar Dario Scotto: La seva ànima, amb presència física en cas d’alguns, espiritual en altres casos, va sobrevolar Can Xalant’s Park i va fer possible la victòria. Una victòria que serà final!

Autor: Almirall Mayola.

Mariscal i Almirall al rescat!

El partit amb el Llavaneres era un partit trampa. L'amater venia d'una ratxa de dues derrotes consecutives, quelcom mai vist des de l'inici del somni del B. El rival no deixava de ser un grup d'amics entre els que hi havia algun coix, però amb les decisions dels tècnics, els minuts d'alguns veterans i el camp de patates, tot podia ser possible. La victòria va tenir un regust a recuperació, ja que ara Oasis i Salle tornen a quedar per darrera, i Montgat i Premianense són els dos equips que hi ha per davant i a qui s'ha de caçar. L'objectiu està complicat, les sensacions no se sap si han tornat, però es va tallar l'hemorragia.

Molts ho pensaven al final del partit de Cabrera. "This is the end". Després de la devastació inicial, alguns donaven per mort el sentinella que, dins de cadascú, tenia la seva ordre vigent. Però aquest reneix, i davant l'exèrcit de l'1.03, surt d'on calgui per continuar la seva empresa (1.26). Per cert, una de les amigues de Zipi pel proper sopar fa acte de presència vestida de cowboy. Llacunes blanques ara.

El partit va començar com comencen les grans batalles on es guanyen i es perden les guerres. La Rússia on Napoleó va començar a recular. La batalla d'Estalingrad on l'Alemanya nazi va signar el principi del fi. Era un partit per morir sota la bandera verda o per resorgir de les cendres de qui havia estat humiliat. I va ser el segon. La ciutat destruïda va clamar venjança. D'entre la pols, la grisor d'una terra devastada, l'aire tèrbol, va sortir-ne un exèrcit d'aquells que no estaven morts, sinó carents d'ànima. Les tropes estaven clarament malmeses: l'ex-coronel Miki recuperava funcions que li havien estat privades per falta de força. L'estilet Eric seguia sense ànima i sense forces. Els córners així ho demostren (hi ha alevins que saquen més fort). El general Riera recordava quin paper havia jugat en el passat. I l'infermeria, estava plena. Ferrun, Joan Llarch, Solà o el tinent Andreu s'absentaven de la batalla del resorgiment. Però la guerra no la guanya qui més efectius disposa. Vietnam n'era un exemple. La pissarra va funcionar, i la contradictòria intel·ligència militar va servir-se de l'estratègia per tirar endavant una batalla com poques. El Mariscal Vivas primer, i l'Almirall Mayola després, van fer ús de les pilotes parades, d'aquelles jugades que es dibuixen als mapes, per donar ales a un equip necessitat d'oxigen. La polseguera havia ofegat les tropes.

Tot i això, ningú deia que la batalla seria senzilla. Els mariners britànics del regne de Sant Andrew van aprofitar les mancances d'un exèrcit tocat pel flanc esquerra, on el soldat Garrido posava en dubte les medalles aconseguides en un passat no molt llunyà. Amb l'empat a dos, un tomahawk era redirigit per l'Almirall per fer el 2-3. Segurament qui va fer l'assistència reclamaria que no era una pedrada. Amb el mínim avantatge es va arribar al descans.

En la represa, els aliats dels anglesos van començar a aflorar. El col·legiat es va comportar al més pur estil L'Europa poruga, complaent i en un pacte de no agressió de l'imperi espanyol durant mitjan segle XX. Tot i això, arribaria la jugada del partit. Mariscal deixava les seves funcions per convertir-se en un estilet pel flanc dret de la base local. Després d'intentar-ho fins a cinc vegades, el jugador va aconseguir col·locar una pilota, malament tot s'ha de dir, que el porter va servir en safata a l'Almirall. Si hi ha alguna cosa pitjor que anar a la guerra amb pocs recursos psicofísics, ho és anar-hi amb por. I el guardameta local ho tenia tot. Amb el 4-2 Saborrit va embogir per moments. Diuen que les dèries d'un sol home poden enfonsar tot una tropa, i així casi passa. L'entrada de Ferrun va quedar diluïda pel moviment conegut ja com a suïcidi-Miki, sí, col·locar el veteraníssim jugador de central. Per sort, el Llavaneres era molt fluixet i les coses no van anar a més. A destacar la presència del jove número '13' verd, a qui se li van veure maneres.

L'1x1:

Marc: no va defugir de les seves obligacions i va jugar amb una mà malferida. No li van arribar faltes penjades al pal llarg.

Albert: Heroi de guerra. Aquell soldat que després d'una batalla acaba en vida mentre veu passar els cadàvers dels seus companys i a qui pot, salva de les grapes de la mort.

Diegol: Encara intoxicat pel enfondrament de la ciutat, va recuperar la moral i va estar a punt de marcar a pilota parada. No el busquen el suficient.

Mariscal: Golejador, per uns moments disfressat d'Arjen a la banda, va posar-se l'equipa les espatlles, tot i que la famosa 'ingle' comença a aparèixer. Massa partits seguits.

Garrido: Passat i sobrepassat. El lateral només va agraïr una cosa, que el camp tingués les limitades mides que tenia.

Miki: Allà estava, batallant per intentar respirar. Es va transformar en suïcidi Miki a petició de Borrit, però no va tenir temps de fer gaires de les seves.

Sacri: Un vertader guerrer, o això creu ell. Dilluns passava el parte de guerra dient que, ull a la dada, s'havia fet una miqueta de sang jugant. Sang per demostrar que les batalles curteixen als més febles. Bé, això de feble per en Sacri se li hauria de preguntar a en Ferrun.

Riera: En la seva línia. Va merèixer un aplaudiment quan va ser canviat. No va colar cap pilota i no es va esborrar del partit com ja va fer davant l'Argentona.

Turu (ru): matxacat per l'entrenador, només juga bé a la hora dels vampirs. No va poder ser l'obrellaunes.

Eric: Va donar una assistència, i quan semblava que el xaval es recuperava (ja ha quedat clar que en els partits complicats desapareix) va dedicar-se a intentar aprendre a sacar de córner. Va abandonar el partit en el minut 33, i això que no va ser canviat.

Almirall: el seu encert de cara a porteria comença a millorar. Qui li havia de dir que havia de jugar amb llagues, els turmellets de cristall i els problemes psicològics per acabar funcionant de cara a porteria. Els seus mísils representen la dignitat en peu de l'equip.

Ban-killo---------------

Ferrun: Va jugar poc després de rebre una poderosa lesió de part del jugador de ferro, contundent, de cos corpulent i entrades sanguinaries Sacri-duo.

Joel: Va demanar a Zipi no jugar per prevenció i es va quedar a la banqueta.

Joan: Desubicat. És un mitja punta nat que va haver de multiplicar-se per la banda.

Cristian: La infanteria va entrar tard al terreny de joc, però va complir amb el seu objectiu: abordar els vaixells rivals i robar la pilota en el seu moment. Molt superior a Garrido.

Zape: Va estar més pendent de discutir-se amb Zipi i de parlar amb el públic perquè aquest no li infligís el vilipendi mediàtic que de jugar a futbol.

Els entrenadors: Després de no presentar la dimissió, sembla ser que amb ells l'equip comença a aixecar-se del cop de la setmana passada: