Mariscal i Almirall al rescat!

El partit amb el Llavaneres era un partit trampa. L'amater venia d'una ratxa de dues derrotes consecutives, quelcom mai vist des de l'inici del somni del B. El rival no deixava de ser un grup d'amics entre els que hi havia algun coix, però amb les decisions dels tècnics, els minuts d'alguns veterans i el camp de patates, tot podia ser possible. La victòria va tenir un regust a recuperació, ja que ara Oasis i Salle tornen a quedar per darrera, i Montgat i Premianense són els dos equips que hi ha per davant i a qui s'ha de caçar. L'objectiu està complicat, les sensacions no se sap si han tornat, però es va tallar l'hemorragia.

Molts ho pensaven al final del partit de Cabrera. "This is the end". Després de la devastació inicial, alguns donaven per mort el sentinella que, dins de cadascú, tenia la seva ordre vigent. Però aquest reneix, i davant l'exèrcit de l'1.03, surt d'on calgui per continuar la seva empresa (1.26). Per cert, una de les amigues de Zipi pel proper sopar fa acte de presència vestida de cowboy. Llacunes blanques ara.

El partit va començar com comencen les grans batalles on es guanyen i es perden les guerres. La Rússia on Napoleó va començar a recular. La batalla d'Estalingrad on l'Alemanya nazi va signar el principi del fi. Era un partit per morir sota la bandera verda o per resorgir de les cendres de qui havia estat humiliat. I va ser el segon. La ciutat destruïda va clamar venjança. D'entre la pols, la grisor d'una terra devastada, l'aire tèrbol, va sortir-ne un exèrcit d'aquells que no estaven morts, sinó carents d'ànima. Les tropes estaven clarament malmeses: l'ex-coronel Miki recuperava funcions que li havien estat privades per falta de força. L'estilet Eric seguia sense ànima i sense forces. Els córners així ho demostren (hi ha alevins que saquen més fort). El general Riera recordava quin paper havia jugat en el passat. I l'infermeria, estava plena. Ferrun, Joan Llarch, Solà o el tinent Andreu s'absentaven de la batalla del resorgiment. Però la guerra no la guanya qui més efectius disposa. Vietnam n'era un exemple. La pissarra va funcionar, i la contradictòria intel·ligència militar va servir-se de l'estratègia per tirar endavant una batalla com poques. El Mariscal Vivas primer, i l'Almirall Mayola després, van fer ús de les pilotes parades, d'aquelles jugades que es dibuixen als mapes, per donar ales a un equip necessitat d'oxigen. La polseguera havia ofegat les tropes.

Tot i això, ningú deia que la batalla seria senzilla. Els mariners britànics del regne de Sant Andrew van aprofitar les mancances d'un exèrcit tocat pel flanc esquerra, on el soldat Garrido posava en dubte les medalles aconseguides en un passat no molt llunyà. Amb l'empat a dos, un tomahawk era redirigit per l'Almirall per fer el 2-3. Segurament qui va fer l'assistència reclamaria que no era una pedrada. Amb el mínim avantatge es va arribar al descans.

En la represa, els aliats dels anglesos van començar a aflorar. El col·legiat es va comportar al més pur estil L'Europa poruga, complaent i en un pacte de no agressió de l'imperi espanyol durant mitjan segle XX. Tot i això, arribaria la jugada del partit. Mariscal deixava les seves funcions per convertir-se en un estilet pel flanc dret de la base local. Després d'intentar-ho fins a cinc vegades, el jugador va aconseguir col·locar una pilota, malament tot s'ha de dir, que el porter va servir en safata a l'Almirall. Si hi ha alguna cosa pitjor que anar a la guerra amb pocs recursos psicofísics, ho és anar-hi amb por. I el guardameta local ho tenia tot. Amb el 4-2 Saborrit va embogir per moments. Diuen que les dèries d'un sol home poden enfonsar tot una tropa, i així casi passa. L'entrada de Ferrun va quedar diluïda pel moviment conegut ja com a suïcidi-Miki, sí, col·locar el veteraníssim jugador de central. Per sort, el Llavaneres era molt fluixet i les coses no van anar a més. A destacar la presència del jove número '13' verd, a qui se li van veure maneres.

L'1x1:

Marc: no va defugir de les seves obligacions i va jugar amb una mà malferida. No li van arribar faltes penjades al pal llarg.

Albert: Heroi de guerra. Aquell soldat que després d'una batalla acaba en vida mentre veu passar els cadàvers dels seus companys i a qui pot, salva de les grapes de la mort.

Diegol: Encara intoxicat pel enfondrament de la ciutat, va recuperar la moral i va estar a punt de marcar a pilota parada. No el busquen el suficient.

Mariscal: Golejador, per uns moments disfressat d'Arjen a la banda, va posar-se l'equipa les espatlles, tot i que la famosa 'ingle' comença a aparèixer. Massa partits seguits.

Garrido: Passat i sobrepassat. El lateral només va agraïr una cosa, que el camp tingués les limitades mides que tenia.

Miki: Allà estava, batallant per intentar respirar. Es va transformar en suïcidi Miki a petició de Borrit, però no va tenir temps de fer gaires de les seves.

Sacri: Un vertader guerrer, o això creu ell. Dilluns passava el parte de guerra dient que, ull a la dada, s'havia fet una miqueta de sang jugant. Sang per demostrar que les batalles curteixen als més febles. Bé, això de feble per en Sacri se li hauria de preguntar a en Ferrun.

Riera: En la seva línia. Va merèixer un aplaudiment quan va ser canviat. No va colar cap pilota i no es va esborrar del partit com ja va fer davant l'Argentona.

Turu (ru): matxacat per l'entrenador, només juga bé a la hora dels vampirs. No va poder ser l'obrellaunes.

Eric: Va donar una assistència, i quan semblava que el xaval es recuperava (ja ha quedat clar que en els partits complicats desapareix) va dedicar-se a intentar aprendre a sacar de córner. Va abandonar el partit en el minut 33, i això que no va ser canviat.

Almirall: el seu encert de cara a porteria comença a millorar. Qui li havia de dir que havia de jugar amb llagues, els turmellets de cristall i els problemes psicològics per acabar funcionant de cara a porteria. Els seus mísils representen la dignitat en peu de l'equip.

Ban-killo---------------

Ferrun: Va jugar poc després de rebre una poderosa lesió de part del jugador de ferro, contundent, de cos corpulent i entrades sanguinaries Sacri-duo.

Joel: Va demanar a Zipi no jugar per prevenció i es va quedar a la banqueta.

Joan: Desubicat. És un mitja punta nat que va haver de multiplicar-se per la banda.

Cristian: La infanteria va entrar tard al terreny de joc, però va complir amb el seu objectiu: abordar els vaixells rivals i robar la pilota en el seu moment. Molt superior a Garrido.

Zape: Va estar més pendent de discutir-se amb Zipi i de parlar amb el públic perquè aquest no li infligís el vilipendi mediàtic que de jugar a futbol.

Els entrenadors: Després de no presentar la dimissió, sembla ser que amb ells l'equip comença a aixecar-se del cop de la setmana passada: