Saborit en antena: acomiadament i 1x1 del Bessons de ferro

Bé nois, la temporada ha acabat i és l'hora de recopilar, reflexionar i analitzar. Us deixo la carta d'adéu del tècnic Saborit i el seu 1x1 de cadascú de vosaltres. Perdó, de nosaltres. El personal acomiadament i anàlisis de temporada de Cronicad'or el tindreu la setmana vinent per no restar trascendència ni robar un xic de protagonisme a un pilar del somni, el tècnic de tots que mereix el seu moment. I el seu moment és aquest.

Carta d'acomiadament:

Bé nanos, suposo que dimarts ja tindré la confirmació de Salou previst per aquest cap de setmana. Recordeu marxem divendres, tornem diumenge i val 45€. Si podeu aneu confirmant la gent que veniu per dir-li a en Santi, ok?
També aprofitaré per dir-vos que l'any que ve, igual que en Puchi, no seguiré com a entrenador. Degut a motius personals i ètics fan que no continuï.
M'agradaria valorar la temporada. Crec que ha estat força bona, no m'esperava que a falta de 2 jornades encara tinguessim aspiracions de jugar la promoció d'ascens. Realment ha estat una grata sorpresa.
A la pre-temporada en Puchi i jo pensàvem que seria una temporada de transició, hi havia molta gent jove que jugava per primera vegada com a amateur i creiem que els hi costaria adaptar-se a jugar amb gent que porta anys a tercera.
Valoro molt positivament la integració que hi hagut dels jugadors nous amb els que fa anys que hi són, la força dels joves juntament amb l'experiència dels veterans ha fet que formessim un equip molt compensat on tothom ha aportat el seu granet de sorra per tirar endavant un grup que, històricament, mai ningú dóna un duro per nosaltres.
Crec que si haguessim cregut més en les nostres possibilitats ara estaríem parlant de la consecució d'una fita inimaginable per l'amateur B. M'hagués agradat veure la cara de més d'un del club si haguessim aconseguit la segona plaça...
A títol personal, vull agrair a tota la plantilla per tornar-me a fer sentir, dins el futbol, que aquest any es lluités per alguna cosa més que no fos superar al Liverpool a la classificació (els veterans ja saben de que parlo). He viscut com mai l'emoció dels partits, tant les victòries com les derrotes, poder arribar a casa després d'un partit guanyat amb la sensació de la feina ben feta ha estat molt gratificant, o al contrari, després d'una derrota no tenir ganes de parlar amb ningú, menjant-me el tarro tot el dia.
Agraeixo també la implicació de tothom, des dels jugadors del B com dels ex B, aquests sobretot pel seu recolzament en els partits. Esmentació en especial a en Salva, sense ell no estaria escrivint aquí, és i serà el gran pilar de l'equip, és el que creia més en nosaltres i gràcies a la famosa frase "Pit i cullons" aquest grup ha reaccionat per adonar-se que si es vol, es pot.
Espero que aquest any la gent hagi disfrutat com he disfrutat jo, sobretot vull fer enfasi a la gran assistència als entrenos, peça clau perquè hagi hagut l'ambició de jugar cada diumenge per mèrits propis.
Bé no m'enrotllo més, finalment només dir que, sincerament, gràcies a tots per aquests anys com a entrenador vostre, he intentat fer el que he pogut el millor possible, que tothom tingués minuts, que hi hagués bon rotllo a l'equip i que si us he fallat en alguna cosa us demano perdó.

Josep Saborit

L'1x1 de Borrit del final de temporada

Andreu: Compromès. És un tio que quan juga motivat dóna el millor de si, demostrant que té carácter per ser un bon líder pel grup. Per ser el seu primer any ha demostrat una gran implicació amb l’equip, excepte a finals d’any que escoltava a qui no havia d’escoltar i el portava pel mal camí. Vaig estar punt de prescindir d’ell, però després va recapacitar per ser un dels artífexs del somni del B. Gran persona encara que vulgui fer-se el dur.

Millor partit: Juventus 4 – Teià 1

Marc Hernandez: Oportú. Crec que he estat una mica injust amb ell en algun partit, però m’ha demostrat que en els moments que ens feia més falta ha estat amb l’equip jugant amb gran sol.lidesa. Si no tingués tantes festes i sopars tothom creuria més amb les seves possibilitats.

Millor partit: Llavaneres 2 – Juventus 4

Albert Perez “Llongueras”: Sorprenent. Ha estat el gran descobriment de la temporada. Sincerament ha estat magnífic en qualsevol lloc de la defensa. Ha lluitat, ha treballat, s’ha sacrificat per l’equip… Ha estat un luxe tenir-lo en l’equip. Segon jugador amb més minuts.

Millor partit: Juventus 4 – La Salle 2

Diego “Diegol”: Sòl.lid. Crec que ell és el primer sorprès amb els minuts que ha tingut aquest any (potser és l’any que ha jugat més en la seva vida esportiva). Ha fet una gran parella de centrals amb en Jordi Vivas, gran compenetració entre ells, semblava que portessin temps jugant junts. Només li demano una mica més de sacrifici en els entrenos.

Millor partit: Sta. Maria Montcada 1 – Juventus 4

Jordi Vivas “Mariscal”: Líder. Gran temporada del Mariscal, ha estat el verdader líder de la defensa, manant, distribuint, implicant-se en l’equip (aquest any crec que no s’ha borrat en cap partit). Contundent i expeditiu en molts cops, cal agrair-li l’esforç de jugar amb molèsties a l’abductor els últims partits de lliga. El seu punt negre són les expulsions (4), les targetes grogues (16) i les cames dels companys (sobretot l’Eric) en els entrenos. Tercer jugador amb més minuts.

Millor partit: Juventus 3 – At. Montgat 1

Alex: Complidor. És el jugador més obedient del grup, sempre fa el que li manes, cosa important en moments de desgavell en l’equip. No és molt habilidós amb la pilota als peus, però destaca pel seu joc aeri. Les lesions l’han fastiguejat una mica, però sempre que ha sortit a jugar a complert. Gran persona.

Millor partit: St. Fost 0 – Juventus 2

Cristian “Cannavaro”: Sacrificat. Va començar la temporada fluixet, però l’ha acabat a un gran nivell. Destacar que ha jugat la majoria de partits per l’esquerra que no és la seva cama. Si té més confiança en si mateix pot ser un gran defensa, ja que qualitats les té.

Millor partit: Empenta 1 – Juventus 1

Garrido “Garri”: Lluitador. Després d’estar la primera volta pràcticament sense jugar gràcies al “sr. Eduardo”, el vàrem recuperar pel futbol, fent una gran segona volta amb nosaltres fins que trobà l’amor… La seva gran capacitat de lluita en cada partit fa que les seves accions siguin més espectaculars del que semblen. Gran marcador.

Millor partit: Juventus 4 – Teià 1

Joan David Lluís Llach Llarg de Banyoles Plà de l’Estany: Espectacular. Cada any em sorprèn més, no té sostre, ha estat el jugador que ha fet sentir més oooooh entre el públic. Gran capacitat de lluita a pesar del seu físic. Jugador a qui han comès més faltes sobre ell i el que s’ha endut els cops més forts, deixant-lo quasi bé sense sang. Aquest any només li ha faltat el gol (llàstima que marxo sense veure’l marcar), sincerament se’l mereixia, però el destí no ha volgut que entrés la pilota.

Millor partit: Juventus 7 – St. Fost 0

Xevi Riera: L’experiència. Aquest any ha estat la referència al mig del camp. Gran recuperador de pilotes, tallant l’ofensiva del contrari quan feia falta (fos com fos). Gran capità durant la primera volta, cedint els gal.lons a en Miki a la segona. Especialista en penals, cosa que l’ha fet destapar-se com a golejador inesperat.

Millor partit: La Salle 2 – Juventus 4

Miki “Mikinho”: L’home Tranquil. Aquest any no ha tingut tants minuts degut a les lesions, però quan ha jugat ha respòs sempre amb entrega i cervell. Ha estat aquests últims anys l’home de confiança dins el camp i en els entrenaments, cosa que li agraeixo perquè hi ha moments que ho necesitava. Segons ell, es retira, i ho va dir en l’últim moment, un cop va arribar al vestuari de l’últim partit de lliga , sempre discret, no volia que ningú ho sabés, només ell, un perfecte “senyor”. Pot ser un bon relleu a la banqueta si seguéis els seus principis i no es deixa influenciar per l’arcaica manera de fer d’alguns directius.

Millor partit: Juventus 3 – Premianense 0

Santi: Desafortunat. Aquest any que havíem pensat que la banda dreta seria seva, les estranyes lesions que ha tingut l’han matxacat. És una llàstima que per culpa d’això no hagi pogut demostrar als més joves la gran temporada com a central que va fer l’any passat.

Millor partit: Aguila 1 – Juventus 0

Jordi “veu de pitu” Sacri: Elegant. Bona temporada d’un tio amb caràcter difícil, mai sap com reaccionarà a una crítica o a un elogi. Ha demostrat que té un toc magnífic, que mima la pilota, però en alguns moments li ha faltat el punt de sang per reivindicar-se com a gran futbolista que és. La capitania (que ell reclama) s’aconsegueix treballant i lluitant pel bé de l’equip.

Millor partit: La salle 2 – Juventus 4

Ferran Vivas “Fer-run”: Revolucionat. És el jugador que surt amb més ganes al camp, sempre vol fer de tot i al màxim (i això és bo), però de vegades el seu ímpetu li juga males passades. Home amb gran vocació ofensiva (té el récord de xuts a porta en tota la història del B) ha estat un complement perfecte en l’enllaç amb la davantera.

Millor partit: Cabrils 1 – Juventus 1

Joel: La classe. És un dels jugadors amb més classe i toc que he tingut mai, però sempre li recriminaré la seva falta d’entrega. Un tio amb el seu joc s’hauria de fer notar més, s’hauria de menjar al contrari, jo ja li dic, però sembla que ell això no ho vegi.

Millor partit: Teià 0 – Juventus 2

Artur “Turu”: Màgic. El xaval fa maravelles amb l’esquerra, és un artista amb la pilota als peus, és dels jugadors més tècnics que he vist. M’agrada més en Turu d’ara que quan el vaig conèixer fa uns anys, ara està centrat i és una persona que inspira confianza. Vaig apostar per ell a principis de temporada i no m’ha fallat.

Millor partit: Juventus 3 – Montgat 1

Enric: Generós. Cada partit seu és una incògnita, si té confiança pot fer un gran partit, però si està desanimat s’ofusca i no el veiem per res. No sé d’on treu que els entrenadors li tenim mania, al contrari, sempre hem confiat amb ell i pensem que és un dels jugadors més generosos de l’equip. Llàstima el seu punt dèbil: les costelles.

Millor partit: Empenta 1 – Juventus 1

Joan “d’aquí” Dellà: Polivalent. Va venir començada la lliga, però m’ha demostrat que és pot comptar amb ell. Ha jugat bé en tots els llocs del camp que ha jugat: mitjapunta, punta, interior dret, lateral dret… només li ha faltat fer de porter i això que ho ha estat tota la vida! Gran persona.

Millor partit: At. Masnou 1 – Juventus 0

Albert “Yaya” Sola “Cristalls”: Explosiu. Mentre l’ha deixat jugar el seu cos d’avi ha estat sempre dels millors del partit, és una llàstima que hagi patit tantes lesions rares. Aquest any la posició d’interior dret ha estat gafada. És un crack en l’u contra u, però sempre que ell vulgui. Hauria de parlar menys i treballar més en els entrenos.

Millor partit: Sta. Maria Montcada 1 – Juventus 4

Eric “Monu”: Desequilibrant. És el jugador amb més minuts de l’equip i no s’ha perdut cap partit. La banda esquerra ha sigut totalment seva, gràcies a les seves carreres per la banda ha desequilibrat com a volgut als contraris. El seu punt dèbil és que li costa baixar a defensar, per això he estat tan a sobre d’ell. Sincerament ha fet una gran temporada on a més de donar assistències s’ha convertit en el segon màxim golejador amb 9 gols. Llàstima que sigui tan pallasset…

Millor partit: Juventus 2 – Aguila 1

Marc Mayola “Almirall”: Guanyador. Ojo al dato: 33 gols en 18 partits!

Peça clau en l’esperit del B. Simbolitza la passió d’un jugador per assolir el seu objectiu: Guanyar o guanyar. Sense ell el sentiment del B no seria el mateix. Tot i que pot ser un pèl “follonero”, gràcies a la seva força de voluntat hem pogut tirar endavant molts partits que estaven coll amunt.

Gran persona amb una forta personalitat.

Millor partit: Juventus 7 – St. Fost 0

Puchi: Amic. Sense ell no sé que hauria fet. Aquests anys he tingut la gran sort de compartir l’experiència del B amb ell i estic orgullós de considerar-me amic seu. El millor d’ell és que té una manera de pensar molt semblant a la meva, per això ens hem compenetrat tant bé. La nostra filosofia de voler guanyar sempre, fos com fos, ha fet que coincidissim en molts aspectes, tot i que, de vegades, això ens ha pogut suposar algun problema.

Ha estat un honor estar tot aquest temps amb ell perquè gràcies a ell he après moltes coses que m’han ajudat a poder tirar endavant el B. Com a jugador és un monstre. Un tio que amb 43 anys juga com ell és digne d’admiració. Aquest any en 170 minuts 2 gols!!! Què més se li pot demanar?

Millor partit: St. Fost 0 – Juventus 2

Salva “Cronicad’or”: el cervell. Tot i no debutar aquesta temporada al camp, també ha estat una peça clau en l’equip. Sense les seves sensacionals cròniques dels partits, sense els seus videos d’ànim, sense el seu recolzament des de la grada no s’hagués produït aquest fenòmen anomenat “SomnidelB”. Això quedarà pels annals de la història de tots els amateurs B del món com a una lluita per la supervivència d’un grup que ningú creia en ells i que ha passat la mà per la cara a tots els hipòcrites que han anat tocant els cullons durant les últimes temporades per mirar de que ens rendissim i tiressim la tovallola. Per això, puc dir, ben alt i ben fort: QUE ES FOTIN!!!

Millor partit: Empenta 1-1 Juventus (semblava que juguéssim a casa)

Sincerament Salva, em trec el barret davant davant teu per tot el que has fet i ha significat per nosaltres i, espero per tú i pels excompanys que estan a l’A, pogueu assolir la permanència a Segona tan desitjada pels “cabezas pensantes”.

Una abraçada a tothom

Josep Saborit

Orgullós entrenador de l’amateur B del Juventus AC

-------------------------------------------------------------------

Gràcies a tu, Sabu.

(Aquesta setmana la música no és altre que les rialles vostres d'ahir mentre entrenaveu)

Dilluns de sang (Maig del 68)

La millor cançó possible per sonar de fons en aquest partit.

Dilluns va ser l’avantsala de la commemoració ,avui dia 6, del 40è aniversari del dilluns de sang del maig del 68. Aquella revolució social francesa iniciada pels estudiants que van fer front a la repressió policial i, acte seguit, la dels treballadors per reclamar millores de les seves condicions. Va ser una bufetada a l’estructura centralista, al domini burocràtic, l’extinta societat i un pas d’altra banda cap a la llibertat sexual que ha permès, entre d’altres coses, que avui alguns com l’almirall puguin gaudir amb les seves maneres de fer. Per tant no és estrany que en una data tan assenyalada, dilluns 5 de maig d’entrenament, l’amater B aconseguís una victòria després d’una revolució similar salvant les distàncies.

L’absència de Borrit en els primers compassos de l’entrenament va propiciar els primers alçaments de veu per part dels estudiants del B. Volien partit contra l’A. Malgrat sortir escaldats l’últim cop en la presentació dels equips del club. Zape, sublevat, acceptava que els alumnes del professor mikirrodiané sortissin als carrers de París per fer front a la repressió de l’estat. Estaven cansats de veure com les llums de Xalant’s Park s’apaga quan ells no han acabat l’entrenament. Així, després d’un escalfament pels dos conjunts, començava un partit per les urgències. L’A per saber el que és guanyar després de tant temps. El B per sumar tres punts importants per la lliga. I van començar forts els del B.

El primer en avançar-se va ser l’equip de Puxi. Va fer jugar l’extrem veloç Mas, un jugador que no té fitxa i que de gran volea feia el 0-1. El gol era com un gerro d’aigua freda pels homes de Eduhardo, que encara no sabien que feia una defensa amb Al Hammed de lateral esquerra, Semili a la dreta i Martín de titular. Els primers minuts van ser de clar domini dels de Zape, que creaven perill amb un Tururu irreconeixible que es movia més del que havia fet en tota la temporada. Les males llengües diuen que vol tornar a les mans del seu descobridor i mentor, Edu. Va ser l’obrellaunes qui va fer el 0-2, tot i que el gol arribaria després que Martín reclamés fora de joc quan tenia a Turu per davant seu mirant-lo. El davanter va xocar la mà alçada del central i va demostrar-li a Burru com es fa una vaselina en cullera. Poc després, Burguell ho intentaria, però tots, inclosos els que ahir no estaven en la bombonera de Xalant’s Park, saben que va passar amb la seva vaselina.

El dilluns de sang per l’A va continuar amb el tercer gol de la nit. Borrit ja estava allà, indignat per la revolució i les trinxeres muntades. Volia marxar, però en saber el resultat, volia restar al final de l’encontre. Triple H Rimblas va intentar regatejar dins l’àrea... però no la del rival, sinó la seva. I Andreu li va pispar l’esfèrica, li va dir A(n)d(r)éu i va donar un gol en safata a l’Almirall mermat físicament perquè fes el tercer. El jugador, havent fet el gol, es va retirar després de veure que a galopades, ahir, no podia ni amb Martín. Els isquio no perdonen. A l’altre banda, un policia com Silvaine va decidir retirar-se en estar en contra del seu cap. Va marxar amb tres patades antològiques contra la valla. La tercera va ser de traca i mocador davant els ulls de nostre senyor totpoderós Graupèré.

Les forces armades de De Gaulle

La resposta, tot i els problemes interns, va ser fulminant. Durant el dilluns de sang va haver-hi centenars de policies ferits, però encara va haver més manifestants arrestats. I així va començar amb el primer xut de Ferran Corbe entre els tres pals en setmanes que significava el 3-1. La remuntada era possible i més amb Mikiarra cobrint a Eric. Un traïdor com molts dels que va haver-hi. Poc després, Gerard el fisio engaltava un dispar que anava a tota l’esquadra. I van començar els plors. Zape, tant ple de goig minuts abans, començava amb les excuses. Joan d’Aquí d’allà, mitja punta nat durant tota la temporada, tornava a ser ‘porter’ per justificar una situació que ja coneix l’equip: només saben guanyar si pateixen. I més quan els ‘porters’ van demostrar tenir més qualitat que alguns jugadors de camp. Deixant de banda els deliris de Zape, en un córner arribava el tercer per part de l’A, la jerarquia A-B semblava començar a equilibrar-se.

I va arribar el tripijoc de Zape. Va començar a cridar de punta a punta si acabàvem ja el partit tal i com havia demanat Hardo, que volia deu minuts per posar a to la policia nacional francesa de cara un mes de maig que encara seria prou dur fins que el terrosset de sucre de la revolució es diluís amb les millores de treball i salari que es van aconseguir fa 40 anys. I mentres es discutia sobre això, el B sacava un córner que va agafar tothom desprevingut. El porter d’allà tornava a ser mitja punta i rematava sol una pilota que, a sobre, lesionava al porter de l’A quan aquest marxava cap el vestuari pensant que s’havia acabat el partit. 4-3 i victòria del B. I tots contents. El B perquè agafa moral pel partit amb el Premianense a qui se l’ha de guanyar per demostrar que ells són millors. I l’A perquè el ritme d’una derrota per setmana, aquesta ja ha arribat i per tant, diumenge segur guanyaran a la guerra dels Molins. Nota històrica: El final del partit canvia una mica del que va passar al de juny del 68 i que va acabar amb De Gaulle de nou guanyant les eleccions.

Segurament el partit serà impugnat per alineació indeguda del B, fent jugar MasMasMas quan tothom sap pel que es va veure que deu tenir fitxa d’un equip de preferent. La FCF dictarà resolució.