The Last one

El somni del B va agafar forma en un dia intempestiu. A les entranyes de la Metropolis catalana es trobava un infern. L’estadi del Montcada. El dia tampoc va acompanyar massa. Era encara un d’aquells capvespres d’hivern on el fred es notava si no s’estava enmig d’una batalla. El rival, més por prèvia que real, havia de ser l’Ítaca de Saborrit. I vaja si ho va ser. La prèvia del partit obria un somni entre la xarxa de xarxes, entre la triple w més famosa del planeta. I l’equip va golejar. Un dels motius que em va empènyer a donar constància aquest somni i no deixar-ho en la broma de la setmana va ser l’olor a il·lusió que es respirava en el calentet i modern vestuari montcadès. Allà es veia el caldo de cultiu, el xup-xup que es necessita per forjar coses grans.

Des de llavors, el somni ha estat present dins de cadascú de nosaltres malgrat que a vegades, com el dia de l’Empenta o el dia del Cabrils, els resultats fessin que, momentàniament, alguns baixessin el cap. Tot i això, l’equip ha lluitat fins l’últim moment per aconseguir la segona plaça. Aquesta ha estat inaccessible, però el somni ha servit per convertir l’equip en una llegenda i, els seus jugadors, en mites. Mites del somni del B, un humil projecte fet des del cor i pel cor que aquest diumenge arriba a la seva fi amb el tancament oficial de la temporada. Enrere queden petits detalls dins una gran temporada que fan enorme cadascun dels jugadors que han pres part en aquest objectiu comú.

Les escridassades de Zipi i el tranquil (sic) Zape, la xerinola i crítica constant des dels companys de la banqueta, les cagades en el món mundial de l’Almirall quan fallava tres de les cinc ocasions que tenia per partit, les culleres fracassades de burgull, la fragilitat d’en Cristalls, la seguretat defensiva de Cristian Panucci, Llongueras, Diegol, Alex –bé, l’Alex menys-, i Garrido, la maduresa del Mariscal, el braçalet en mans de Riera, la regularitat de Joé (sempre ha jugat al mateix ritme), les trallades de Lost-Fer, el gol que mai va ser-ho de Joan David etzètera Llarc, el providencial mitja punta d’Aquí d’Allà, la classe en els entrenaments de Turu i Enric, el cosí d’en Garrido, les aturades de cervell de l’Andreu, el toc de pilota del porter Marc, el tatuatge del cosí d’en Garrido, l’aportació emocional d’en Mas als entrenaments, la no presència de Santi Flores júnior al llarg de la temporada, la perilla del cosí d’en garrido, l’actuació d’en Tristany a Oasis, la sensibilitat d’en veu de pitu i, sobretot... la darrera temporada en actiu de Mikiarra. Per fi. Si em deixo algú, disculpeu-me, però he dit 23 jugadors! No espereu que m’enrecordi de tots.

El somni arriba a la seva fi. Però no només el somni, sinó també el B. Continuarà existint l’amateur B com a equip de futbol de la tercera territorial, però se’n van els dos artífex que han fet que el B fos tant especial. Puig i Sabu. Sabu i Puig. L’un per l’altre i tots morts. Gràcies a ells el primer que s’ha aconseguit és que els que arribávem a l’amateur B ens sentíssim com a l’equip on hem estat sempre. Van posar per sobre de tot l’amistat i, després, el futbol. I gràcies a això s’han viscut sopars memorables (com el canvi d’època al Pintxao amb la renovació de la capitania, el sopar a Can Quadrado o l’escapada a Salou) i l’equip ha estat una pinya. Una pinya durant, com a mínim, els cinc anys que la generació del 84 ha estat en l’amateur B. D’abans i de després, no som els que haurem de parlar-ne.

Gràcies a tots per fer-nos gaudir i viure la lliga amb neguit diumenge rere diumenge. El somni, en part, s’ha complert.

Sort.

Cronicad'or penja la ploma.