Que comenci la festa, ja hi som tots! (firma de prestigi: Almirall Mayola)

El partit contra el S’han Fos va tornar a situar cadascú al seu lloc i a demostrar que les coses no canvien a Can Juventus B. Com resava el mestre de les ones, Don José María García: “El Tiempo, ese juez que da y quita razones”. Tots els feligresos de la parròquia verda van exhibir les característiques i peculiaritats que els convertiran en herois d’aquesta epopeia. A tall d’exemple: el Mariscal ha vist renéixer els seus problemes crònics a l’ingle. El seu germà torna a demostrar que l’estómac a prova de bombes només el té per lligar amb segons quines mosses del Clap, i no pas per digerir els cubates del divendres. Joan Lluís David veu, per enèsima vegada, que no marcarà mai vestint la samarreta verda. Santi, quan més apretava el potent rival, va tornar a liderar la defensa al costat de l’incombustible Miki, i Zipi i Zape...doncs això, Sabu i Putxi van seguir demostrant que el seu concepte futbolístic és molt pobre i que no volien lluitar per guanyar el goal average amb el Premianense. De totes maneres, el rival a batre va punxar contra el Masnou Atlètic i el Montgat va fer el mateix davant l’Oasis. Dissabte, segon i tercer classificat tenen partits complicats i si la sort acompanya, aquesta vegada sí, l’amateur dependrà d’ell mateix per assolir el somni.

El matx va començar a quarts de quinze perquè els aficionats radicals del Juventus van apedregar l’autocar del S’han Fos just sortir de la mai prou ponderada població de Campcentelles. Així les coses, els jugadors visitants van haver de viatjar a peu fins l’infern de Can Xalant, i alguns dels seus homes van cremar tantes calories que van arribar a Mataró més prims que en Garrido i en Santi junts (veure el porter Donatello i el mig centre Rafael, que tallava el bacallà al mig del camp). A sobre d’arribar una hora tard, venien caminant els fills de la putíssima!

Després de passar revisió, i comprovar amb el nostre nou delegat que en Sacri tenia penis (ben rasuradet per cert) i que, per tant, era del sexe masculí, va començar el partit contra les Tortugues Ninja. Només havien passat tres minuts de joc quan l’Almirall controlava a la perfecció una pedrada del Mariscal per afusellar Donatello per primera vegada. Acte seguit va arribar el segon de Mayola, que rematava a la perfecció un córner servit per Eric (que buscava, com sempre, el gol olímpic). Sacri marcava el tercer després d’una bona combinació amb fetge-run (que començava a treure aquest òrgan vital per la boca). Sacristà, que jugava amb cinc quilos de pes incorporats a una canellera blava que portava al seu braç esquerre, amb l’objectiu amagat però evident de tenir algun dia els braços de l’Almirall, marcava gràcies al desequilibri ocasionat per l’esmentada canellera.

A tot això, a l’altra banda del camp, el pirata Andreu demana a Catxo “un cafetó siusplau,mmmmmmm....”. El nostre guardameta va tocar menys pilotes que en Joé en tota la temporada.

Les tortuges Ninja, debilitades perquè Can Lluís estava tancat i no havien tingut la seva ració de pizza, donaven més facilitats que un equip amb Sabu i Putxi de titulars. L’Almirall tornava a caçar una passada a ningú de Vivas per marcar el 4 a 0. El cinquè, novament de l’estrella de l’equip, va arribar després de l’enèsim xut de Ferran. La canonada de l’11 va aturar-la Donatello, però aquest va cedir la pilota a Mayola, conscient que necessitava el gol en la seva lluita pel pichichi. I aquí sí, Ferrun va dir prou i va acostar-se a la banda per treure els Special K i el plàtan que havia esmorzat, amb uns trossets de fetge i ronyó incorporats, això sí. Abans del descans, l’Almirall encara va tenir temps per marcar el sisè, cinquè del seu compte, amb una espectacular rematada que va arrencar els ohhhs del públic que omplia la graderia de Can Xalant (els seus pares i quatre gats més).

La segona part no passarà a la història del futbol, potser sí als anals (d’anus) perquè va ser una autèntica cagada. Quan tot semblava indicar que l’equip podria lluitar pel goal average, els Vivas es van esborrar del partit (mai més aquesta temporada els tornarem a veure 90 minuts en un rectangle de joc). Miki continuava a l’equip, i malgrat la presència del grumet Solà, Zipi i Zape volien els seus minuts de glòria i es van auto-donar entrada. Sabu va estar apunt de caure fos, com el rival, per un cop de calor, i el millor que va fer Putxi va ser tornar la pilota al S’han Fos, en una jugada com marquen els cànons de l’esportivitat, però amb l’únic objectiu, en el fons, de rebre un aplaudiment del públic en l’única jugada de mèrit que podia protagonitzar.

Destacar el gol de Joan Dallà Daquí, un mitja punta nat, segons paraules seves, tot i que ha jugat tota la vida de porter, que només marca en les cites importants com la de diumenge. Menció apart mereix Joan Lluís David Llarch Llach de Banyoles Pla de l’Estany. Va quedar demostrat, una vegada més, que no marcarà amb la samarreta verda. Només ho fa fet en algun entrenament, però no compta, perquè en els entrenus vesteix samarreta grisa com els autèntics macho mens del grup, i no pijamet com les nenetes. A la primera part, Negre de Banyoles Pla de l’Estany va estavellar un xut al més pur estil Cristiano Ronaldo, al pal. A la segona, els hàbils reflexos del porter Donatello, que va fer gala de les seves magnífiques condicions físiques, van evitar que transformés un penal que estava magistralment executat.

L’1X1:

Andreu: Volia el tallat amb sucre, i no sacarina com li va preparar en

“trosset mmmmm”. És un noi molt dolç el goalkeeper. La setmana que ve, a Masnou, podrà jugar amb les botes taronges i així combinar-se, definitivament de cap a peus.

Cristina: sense fissures en defensa tot i la qualitat dels davanters rivals. El seu problema és que parla massa al camp i de vegades perd la concentració.

Predicador Llongueras: Va demostrar que és l’autèntic líder de la defensa, malgrat que per veterania hauria d’agafar aquest rol el Mariscal. Les seves oracions han donat ales i han fet creure a l’equip de nou.

Mariscal: Els que manen les tropes a la guerra no van mai a la primera línia de combat. Amb la ja típica cantarella de l’ingle, es prepara per viure a la rereguarda (o a la graderia directament) el desenllaç d’una batalla que dirigirà des de la distància.

Garrido: Pletòric de forma pujant la banda sense descans i sense entrebancar-se amb la pilota en cap ocasió. Al costat dels jugadors del S’han Fos, semblava un atleta professional.

Miki: Conscient que la setmana que ve torna a la suplència, va implorar als místers una darrera oportunitat per acomiadar-se de l’afició de Can Xalant. Ell vol seguir una temporada més, però el consell de savis del club no està per la labor. A canvi del seu adéu, el Juventus ofereix a Miki la retirada, per sempre, del número 6 de l’amateur, i l’exposició del seu últim braçalet de capità al Museu de Mataró.

Joan Lluís David Llarg Llach de Banyoles: Desafortunat en el futbol i també en l’amor. La seva dona no s’ha cregut mai les gestes que corren d’aquest gran jugador, i encara menys que ja tingui els galons suficients per xutar un penal amb un marcador tan ajustat com era el 7 a 0.

Sacri: S’ha convertit en un autèntic gladiador. La setmana passada, a Llavaneres, van haver-li de fer una transfusió de sang per salvar-li el genoll. Li van injectar sang d’Almirall. Divendres va entrenar amb un pes de mig quilo a cada turmellera, i diumenge va jugar amb una canellera per enfortir els braços.

Fetge-run: El va treure per la boca després de xutar 17 vegades a porteria en 28 minuts de joc. Es podia haver guanyat una esbroncada d’algun company, al qual li reclama sempre que les deixi de cara. No va ser així, el “9” és un gran jugador i millor amic.

Eric: Va xutar 13 córners, 14 dels quals tancats tot esperant la cantada del porter i així poder anotar-se algun gol més a la seva escarransida xifra. Conscient que no ha de portar ell el pes golejador de l’equip, es dedica a fer bones assistències i a reclamar que li passin més la bimba.

Almirall: 27 gols en 15 partits i a seguir perforant forats. Va intentar donar assistències de gol, però va quedar demostrat que ho ha de xutar tot perquè les passades mai acaben a bon port.

*banqueta (de luxe)

Grumet Solà: Va entrar a la segona part per sentenciar el partit, però acumula massa qualitat a les seves botes i massa intel·ligència al seu cap, com perquè la majoria de companys entenguin el seu joc.

Santi: Retorn sonat de l’home que el millor que haurà fet en tota la temporada és portar-nos a Salou perquè ho rebentem tot.

Dellà Daquí: Un mitja punta nat, calvo com l’obrellaunes, però amb menys qualitat i personalitat. Això sí, millor estadística golejadora.

Borrit: Semblava l’Atlètic de Madrid. Cinc minuts després d’entrar al terreny de joc ja tenia la cara mig vermella mig blanca. La calor, i l’emoció de trepitjar la mateixa gespa que han trepitjat homes com Salva, Silva o Emili, van impedir que marqués un gol.

Putxi: Es va multiplicar en tasques defensives, evitant en diverses ocasions nombrosos gols del Juventus.

Obrellaunes, punxadiscos Turu, cuiner Diego, Marc, Joé, Riera.... i........Mas..... i Oscar Dario Scotto: La seva ànima, amb presència física en cas d’alguns, espiritual en altres casos, va sobrevolar Can Xalant’s Park i va fer possible la victòria. Una victòria que serà final!

Autor: Almirall Mayola.