2 m Soldat armat posat per un temps determinat en un lloc per vigilar-lo, impedir el pas, evitar una sorpresa
Sobre l'orgull i la feina encomanada. (en construcció)
Explica la llegenda que un sentinella va ser ordenat a lluitar per vigilar la seva ciutat. El dia de l'atac enemic, el guerrer estava sol davant el perill. No hi havia companyia, no va rebre ajuda. I ell sol davant un exèrcit no va poder evitar la destrucció de la metròpoli. Va sobreviure. Mai més ningú va tornar a la ciutat per dir-li que marxés, que tornés a casa. Que deixés l'empresa per la que havia estat encomanat. I ell va restar allà, entre les pedres, i la pols, amb el seu objectiu vigent. Vigilar la ciutat destruïda.
Els soldats no abandonen mai abans d'hora el seu motiu, el seu què. Lluiten fins l'últim final i compleixen amb els seus ideals fins que no els queda alè, encara que els esdeveniments torcin l'objectiu, encara que no hi hagi fe en aconseguir-ho. Perquè la fe dels soldats està en donar tot el que els hi és possible. Un guerrer prefereix morir a eixir per la porta del darrera. I diumenge es va respirar la sensació que part de la tropa escollia marxar per la porta dels indignes. Dels desertors. Dels porucs. Però encara estan a temps. Sis batalles per recuperar l'honor. L'orgull perdut i l'ocasió de tenir èxit o fracassar en l'objectiu. Però no en abandonar-lo abans d'hora. Millor un fracàs que una retirada. Que quan es passi balanç, es pugui haver perdut la guerra, però no la dignitat.
El partit davant el Cabrera va sacsejar el somni del B. Va destruïr la metròpoli. Al final del partit, el comentari era que s'havia despertat. Es van sumar un cúmul de circumstàncies: Errades de cara a porteria, mig del camp perdut, Miki de titular, errades defensives. Tot i això, l'empenta, o el més conegut com a Pit i Collons va permetre que a base d'inèrcia encara s'estigués dins el partit. Alguns van fallar. Altres no van aparèixer. Però no és el moment de llegir cartilla. Com diu el sergent Ferrun, toca fer pinya i toca mirar l'amor propi de cadascú. Una de les premisses de l'enemic bèl·lic per excel·lencia és divideix i guanyaràs. No regalem més metres d'avantatge en aquesta cursa. Una cursa que ja no és contra el Premianense, la Salle o el Cabrera. Una cursa que és contra nosaltres mateixos.
Pensar que ens hem despertat d'un somni és absurd. El somnidelb no és més que l'extrapolació en text, música, imatge, seguiment i ànima a la xarxa d'una voluntat comuna, que estava amagada dins de cada jugador, però que hi era. Ni el cronista ha fet somiar als jugadors, ni aquests estaven endormiscats. El somnidelb és un somni real. Del món de la consciència. No és res més, per tant, que una il·lusió. Una il·lusió d'un grup de jugadors (més de 14 per qui ho dubti), de dos carismàtics tècnics i d'una poca però sorollosa afició. I el quedar segon no és més que una fita de la qual ningú s'enrecordarà si, quan acabi l'últim partit davant el Premianense a casa, s'hagi aconseguit o no la plata, els jugadors es mirin, somriguin i diguin, "sí".
Que cadascú es miri al mirall (no l'almirall mayola, al mirall d'espej). Sí és capaç de dir-se "jo vull", que demà vingui a entrenar. Aquesta jornada no hi ha cançó, l'única música que s'ha d'escoltar és el silenci de la reflexió.
Potser no tornen els resultats, però que almenys tornin les bones sensacions. A guanyar diumenge.
PD: no m'he oblidat de fer 1x1 o cròniques, però preferixo no provocar la retirada d'alguns jugadors fins que acabi la temporada.
Els soldats no abandonen mai abans d'hora el seu motiu, el seu què. Lluiten fins l'últim final i compleixen amb els seus ideals fins que no els queda alè, encara que els esdeveniments torcin l'objectiu, encara que no hi hagi fe en aconseguir-ho. Perquè la fe dels soldats està en donar tot el que els hi és possible. Un guerrer prefereix morir a eixir per la porta del darrera. I diumenge es va respirar la sensació que part de la tropa escollia marxar per la porta dels indignes. Dels desertors. Dels porucs. Però encara estan a temps. Sis batalles per recuperar l'honor. L'orgull perdut i l'ocasió de tenir èxit o fracassar en l'objectiu. Però no en abandonar-lo abans d'hora. Millor un fracàs que una retirada. Que quan es passi balanç, es pugui haver perdut la guerra, però no la dignitat.
El partit davant el Cabrera va sacsejar el somni del B. Va destruïr la metròpoli. Al final del partit, el comentari era que s'havia despertat. Es van sumar un cúmul de circumstàncies: Errades de cara a porteria, mig del camp perdut, Miki de titular, errades defensives. Tot i això, l'empenta, o el més conegut com a Pit i Collons va permetre que a base d'inèrcia encara s'estigués dins el partit. Alguns van fallar. Altres no van aparèixer. Però no és el moment de llegir cartilla. Com diu el sergent Ferrun, toca fer pinya i toca mirar l'amor propi de cadascú. Una de les premisses de l'enemic bèl·lic per excel·lencia és divideix i guanyaràs. No regalem més metres d'avantatge en aquesta cursa. Una cursa que ja no és contra el Premianense, la Salle o el Cabrera. Una cursa que és contra nosaltres mateixos.
Pensar que ens hem despertat d'un somni és absurd. El somnidelb no és més que l'extrapolació en text, música, imatge, seguiment i ànima a la xarxa d'una voluntat comuna, que estava amagada dins de cada jugador, però que hi era. Ni el cronista ha fet somiar als jugadors, ni aquests estaven endormiscats. El somnidelb és un somni real. Del món de la consciència. No és res més, per tant, que una il·lusió. Una il·lusió d'un grup de jugadors (més de 14 per qui ho dubti), de dos carismàtics tècnics i d'una poca però sorollosa afició. I el quedar segon no és més que una fita de la qual ningú s'enrecordarà si, quan acabi l'últim partit davant el Premianense a casa, s'hagi aconseguit o no la plata, els jugadors es mirin, somriguin i diguin, "sí".
Que cadascú es miri al mirall (no l'almirall mayola, al mirall d'espej). Sí és capaç de dir-se "jo vull", que demà vingui a entrenar. Aquesta jornada no hi ha cançó, l'única música que s'ha d'escoltar és el silenci de la reflexió.
Potser no tornen els resultats, però que almenys tornin les bones sensacions. A guanyar diumenge.
PD: no m'he oblidat de fer 1x1 o cròniques, però preferixo no provocar la retirada d'alguns jugadors fins que acabi la temporada.
6 comentarios:
Guia per ser un bon juventi:
GANES,amb majuscules.
NO ganes de menjar-se una doble chessburger sin queso, ni ganes d'anar al clap divendres a fer el primer cubata, ni ganes d'anar a eskiar;
GANES de acabar el diumenge i dir ole mi polla, el que jo cubria no ha fet res i totes les pilotes disputades me les e endut.
CoMpRoMiS, amb majuscules i minuscules que queda mes faishon.
NO compromis de venir a entrenar(aixo també ho fa en MAS(en majuscules)),ni venir els diumenges inclus.
CoMpRoMiS de dir aqui he pagat 300 euros, cosa que jo si els haig de pagar son dos mesos de feina. Donem-ho tot per poder jugar i guanyar,pero..donar-ho tot es tot.
Algu es posara els pantalons de la juve algun cop cuan ja no estigui a la juve?? siguem realistes, si et tires al terra i els trenques que u dubto(que et tiris), no pasa res.
compañerisme, amb minuscules i perque no es podia posar mes petit.
NO compañerisme de deixem les sabatetes de duxa, ni de portar sabons per tots(d'aixo no em queixo perque esta bé), ni allo de dilluns vaig portar jo les pilotes.
compañerisme del bo.
ni tu, ni jo, ni ell, ni ningu som ronaldinho(per la calitat retenida, per els cubatas i la festa tots sabem que si!) Aixi que nois menys aires de superioritat, primer de tot aqui som tots PERSONES despres COMPANYS i despres FUTBOLISTES.
Jo fallo, i si algu mescridasa entre la rabia d'haver fallat i el crit ja puc marxar, sino marxo segur que la proxima no la fare bé, perque? simplement no tinc la meva confiança ni la dels MEUS COMPANYS l'equip(companys per dir algo)per fer a la seguent un bon pase.
Aixi que animem!!
si guanyem, guanyem tots, si perdem, perdem tots, i aixo de perdre no ens agrada gaire.
i per acabar AMOR PROPI AMB MAJUSCULES!!
AMOR PROPI no vol dir que amor sigui un nom propi(mes que res perque es comu).
AMOR PROPI no es allo que l'Eric esta intentant cegament els dissabtes per la tarda.
AMOR PROPI es descansar per jugar al 100% o 80% no pasa res.
AMOR PROPI es creures la realitat.
Aquella realitat que em fet possible nosaltres casi sense donar-nos conte. Allo que em anat conseguint partit a partit.
Siguem realistes o em aconseguit NOSALTRES els mateixos que sovint sembla que no tenim ganes, ni compromis, ni compañerisme.
Aixi que nois a falta de 6 partits(si en Sabu diu 7 no li feu cas)
Aixo s'ha de maxacar.
A mi mai m'havien promes anar a Salou i menos la juve(catalans), aixi que ja que tenim la oportunitat i sabent com ens o pasem als sopars i cuan estem junts, fem aquet esforç.
PD: per vosaltres dos(zipi-zape) no hi ha res en concret en el text, nomes us demano que seguiu fent-ho = pero diferent, es a dir pensem abans de sortir al camp, que aguantar les xarles d'en Sabu el dilluns despres de perdre son per sortir amb la llagrimeta!!!
de tot cor, si volem podem i hi ha gent que vol i no pot.
Penseu amb aixo!! que a mi em fa molta rabia, i u veig cada dia!!
PD2: dema no se si podre venir a entrenar(no es pel fisic, i se que em falta), haig de fer un treball, si puc intentare venir!!
OLE, OLE y OLEEEEE!!!!
Aqui en ZAPE penja un enllaç que m'agradaria que tots els jugadors el gaudeixin,no fare mes comentaris fins avui el vespre.
http://www.youtube.com/watch?v=8gm7XwtIJdM&mode=related&search
No teniu ni puta idea de que volen dir la paraula compromis, molta de dir pit, collons, i demés però solament són paraules i mai fets , mai.
veu de pitu capità!!!
ZAPE: això son pit i collons...
Publicar un comentario